L’ADN dels germans Coen
Un llibre d’Ian Nathan (Cúpula) explora les vivències i les influències fílmiques que han inspirat els creadors de ‘Fargo’, ‘Barton Fink’ i ‘No es país para viejos’
“El seu univers gira entorn de gent que busca un codi de conducta en un món de bogeria”
En una vella fotografia d’un prostíbul de la frontera de Texas, feta el 1979, hi apareix un home amb un pentinat espantós que va inspirar Anton Chigurh, l’assassí interpretat per Javier Bardem a No es país para viejos (2007). Joel Coen va recórrer nombrosos despatxos d’homes de negocis i advocats per aconseguir finançament per al primer film que va rodar amb el seu germà, Sang fàcil (1983). Per això apareixen sovint als seus films escenes amb un home ben vestit, fumant un cigar, darrerea una taula de despatx enorme, rebent la visita d’algun home intimidat que li demana alguna cosa.
Són només dos exemples de la multitud de pistes que recull l’escriptor cinematogràfic londinenc Ian Nathan a Los hermanos Coen, publicat per Libros Cúpula en una luxosa edició generosament il·lustrada amb fotografies. No és fàcil explicar les claus del cinema de Joel i Ethan Coen, nascuts respectivament el 1954 i el 1957 a Minneapolis (Minnesota). El mateix Ian Nathan els ha entrevistat quatre vegades sense treure’n l’aigua clara: “No s’aturen a analitzar per què fan el que fan: simplement ho fan (...). Tanmateix, les seves pel·lícules tenen molts significats ocults, un gran potencial simbòlic i estan rodades amb un prisma totalment personal.”
Nathan no s’estén gaire en valoracions generals sobre aquests cineastes “atípics, irreverents, inclassificables i divertits”, creadors de films tan aplaudits i reconeguts com Barton Fink (1991, Palma d’Or de Canes), Fargo (1997, Oscar al millor guió original) i No es país para viejos (quatre premis Oscar). L’autor descriu el seu cinema a partir de referències, influències, posada en escena, característiques dels guions, paral·lelismes entre els seus films, anècdotes de rodatge i producció... “Les seves pel·lícules són belles, fosques i divertides, i profundes d’una manera difícil de catalogar –escriu Ian Nathan–. Són plenes de contradiccions: són profundament referencials, però absolutament originals; personals, però construïdes sobre un total artifici; plenes fins al capdamunt tant d’alta com de baixa cultura.”
Senzills i connectats
L’autor admira la senzillesa del seu caràcter (“simplement no hi ha egos, són un anatema per als pomposos estàndards de Hollywood”) i destaca la profunda connexió entre ells: “El que més crida l’atenció [en veure’ls] és el poc que s’assemblen, i, tot i així, la manera en què roden les pel·lícules és d’una connexió tan sobrenatural que és difícil no pensar en ells com en uns bessons.”
Llevat de la introducció i un capítol sobre la seva infantesa a Minnesota, Ian Nathan dedica bona part del llibre (150 de les 176 pàgines) a analitzar la seva obra film a film. De Sang fàcil diu: “Va ser un debut audaç: no hi ha cap escena, diàleg o gest fora de lloc. De manera instantània, la sensibilitat dels Coen va trobar aquest punt agredolç entre els designis més foscos del cor i l’humor més negre.” I de No es país para viejos, escriu: “Gràcies a aquest tipus estrany [Chigurh], la brúixola dels Coen va tornar a marcar el nord. (...) De les vuit nominacions, la pel·lícula en què Bardem provoca un terror gairebé clínic aconseguiria l’impensable i guanyaria per als desassossegats germans els guardons més alts de la indústria: els Oscar als millors director i pel·lícula.” No es país para viejos té una característica freqüent al cinema dels Coen, resumida per un amic seu, l’actor William Preston Robertson, en una frase que també recull al llibre: “Tot el seu univers gira entorn de gent que intenta trobar un codi de conducta en un món de bogeria.”
