Imatges que retornen la vida

Hi ha un cineasta iraquià que, des de fa dos anys, volta pel món amb un documental (Homeland. Iraq, any zero) configurat amb imatges que va filmar al seu país des del gener del 2002 fins al juliol del 2003. El seu nom és Abbas Fahdel. Resident a París des de l’any 1980, quan va arribar-hi per estudiar cinema a la Sorbona, no va filmar les imatges del film de manera continuada, sinó durant les seves estades a l’Iraq abans i després de la invasió de les tropes nord-americanes el març del 2003. De fet, mentre les filmava, fent sobretot atenció a la seva pròpia família, no sabia quina pel·lícula podria sortir-ne. El menava una voluntat de testimoniar un món, unes persones, que podia desaparèixer. Van haver de passar deu anys abans que Homeland. Iraq, any zero prengués forma a través del muntatge en un film de cinc hores i mitja de durada en dues parts: Abans de la caiguda i Després de la batalla.

D’aquesta mateixa pel·lícula, fa unes setmanes en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, va escriure’n amb lucidesa Àngel Quintana per anunciar que, el 23 i el 24 d’octubre, es projectaria al cinema Truffaut de Girona, dins de Temporada Alta, i, el 13 de novembre, a la Filmoteca de Barcelona en una sessió maratoniana dins de la Mostra de Cinema Àrab i del Mediterrani. Les dues ocasions amb la presència d’Abbas Fahdel, que, com he dit, fa dos anys que gira pel món per acompanyar la seva pel·lícula. No vaig poder ser fa quinze dies a la Filmoteca, però sí que vaig assistir a les projeccions al Truffaut i al col·loqui amb els alumnes de la Universitat de Girona durant una tarda que els assistents no oblidarem. Per això en parlo. Per transmetre alguna cosa de l’emoció que van suscitar-nos les paraules amb les quals Fahdel tornava a fer-nos visibles les seves imatges per encara rebre-les més profundament.

Havíem vist al film els membres de la família d’Abbas Fahdel i com, abans i després de la invasió, s’esforçaven a viure malgrat tot: és a dir, malgrat la repressió de la dictadura de Saddam Hussein i, un cop va esclatar la guerra, malgrat la destrucció i la inseguretat provocada tant per les tropes nord-americanes com per les bandes que assaltaven i robaven impunement enmig del caos. La vida, malgrat tot, però també la mort que va arribar a amics i familiars del cineasta, entre els quals el seu nebot, el nen Haidar, que va acompanyar-lo en el rodatge i que es fa present en nombrosos imatges. Com a espectadors, sabem que Haidar és mort quan, poc després que aparegui a la pantalla i expliqui la por que sent davant d’una guerra que causaria morts i la tristesa dels supervivents, ho revelen unes paraules inscrites a les imatges. Fahdel vol que ho sapiguem d’entrada, però és possible que, veient Haidar a la resta del film, ens n’oblidem, de manera que ens sentim desolats quan el final ens recorda la mort del nen. Potser ho oblidem perquè el cinema crea una il·lusió: el retorn a la vida dels morts, ni que sigui per uns instants.

La mort de Haidar, en un de tants de focs creuats a l’Iraq després de la invasió, va fer que Fahdel no pogués confrontar-se a les 120 hores que havia filmat. Ens ho va explicar a Girona i suposo que ho fa allà on va per presentar la pel·lícula. Fins que, passats deu anys, va veure clarament que, seleccionades a través del muntatge, havia de fer-les visibles per aportar un testimoni diferent a tantes imatges (relatives a Saddam, Bush, les ciutats destruïdes, els morts) relatives a l’Iraq. Cap imatge de vida que trenqui amb supòsits i prejudicis. Sí, el cinema encara és capaç de fer-nos conèixer persones i de reconèixer-nos-hi en la humanitat compartida. Quan acaba el film tenim la sensació que coneixem la família d’Abbas Fahdel i sentim la mort de Haidar com si haguéssim viscut amb ell.