Art

Cultura

Moderns amb llavor antiga

La Fundació Miró rastreja en una exposició la influència del patrimoni sumeri en l’art d’avantguarda

Els artistes sempre han necessitat mirar el passat per avançar. I Joan Miró no va ser una excepció. La seva modernitat tenia una llavor antiga. De Miró, encara no ho sabem tot. Per exemple, fins ara no sabíem fins a quin punt va arribar a estimar el llegat de la civilització sumèria, amb els seus senyors 5.000 anys d’antiguitat. I això que ens en va deixar algunes pistes al seu estudi de Son Boter, a Palma: als murs, hi va traçar amb carbonet uns grafits que dialogaven amb un exèrcit de retalls de diaris i revistes amb fotografies d’obres mestres sumèries, com la màscara de Warka, coneguda com la Mona Lisa sumèria, amb uns ulls tan oberts i profunds que ens transporten fins al principi dels temps. Uns ulls que Miró va replicar en moltes de les seves escultures.

No se sap ben bé per què la Fundació Pilar i Joan Miró, que té cura del taller de Son Boter, va desar en un calaix aquestes imatges que estaven enganxades amb xinxetes. I això és el que feia tan enigmàtics els croquis. Ningú s’havia preocupat de penetrar en els seus secrets fins que l’arquitecte Pedro Azara i els seus col·laboradors van estudiar la correspondència que tenien amb els retalls de premsa en el lloc precís on estaven col·locats, tot escodrinyant fotografies de l’època de Francesc Català-Roca. I llavors és quan van trobar una mina d’informació que ara ha agafat la forma d’una exposició, Sumer i el paradigma modern (fins al 21 de gener), a la Fundació Joan Miró de Barcelona. Una proposta, patrocinada per la Fundació BBVA, que farà les delícies tant als amants de l’arqueologia (hi ha peces dels museus més importants del món que fan caure d’esquena) com als de l’art d’avantguarda signat per Miró i per moltes altres primeres espases de la seva generació que, com ell, van veure en el patrimoni de la Baixa Mesopotàmia (el sud de l’actual Iraq) uns “models ètics i estètics”, apunta Azara, cervell i cor de l’exposició.

És una història fascinant que arrenca als anys vint del segle passat, amb les primeres missions arqueològiques que van manllevar de la terra un patrimoni fins llavors del tot desconegut. Les primeres troballes sumèries, però, van tenir la mala sort de coincidir amb el descobriment, el 1924, de la tomba de Tutankamon. El tresor egipci va tenir un impacte tan bestial a escala mundial que ho va eclipsar tot. Les relíquies sumèries també van estar de pega en aquest primer moment perquè no van rebre una alta consideració artística.

Lúcids surrealistes

La seva simplicitat va ser reivindicada als anys trenta pels cercles d’artistes surrealistes de París. Cansats ja d’explotar les possibilitats de l’art primitiu africà, necessitaven apropiar-se d’una nova “humanitat primigènia”, precisa Martina Millà, responsable de programes i projectes de la Fundació Miró. Els artistes sempre caminen unes quantes passes per davant de la societat. I dels museus, que no van incorporar les peces sumèries a les seves col·leccions fins després de la Segona Guerra Mundial (durant molt temps les van tenir als magatzems). Miró sempre va recordar amb entusiasme en quines sales d’antiguitats del Louvre s’hi havia passat més estona per cercar inspiració. I van ser les de Sumèria, sí.

L’influx sumeri va ser decisiu també en Le Corbusier, que es va emmirallar en la torre de Babel per idear un projecte que no es va arribar a construir: el Museu Mundial per al complex de la Societat de Nacions, amb la forma de torre esglaonada, el famós ziggurat. A la Miró s’exhibeixen uns meravellosos dibuixos que va fer l’arquitecte per a aquesta edificació fallida.

L’escriptura cuneïforme va ser un altre estímul creatiu per a diversos artistes, entre els quals Henri Michaux, que així va crear els seus poètics alfabets inventats. Miró convivia amb fotografies de peces icòniques de la Baixa Mesopotàmia, i Alberto Giacometti amb una còpia en guix d’un cap de Gudea, un dels sobirans més poderosos de l’imperi sumeri. Henry Moore, en canvi, va preferir xuclar de la iconografia de les estàtues orants, sobretot per emular la típica posició de les seves mans, juntes i suplicant transcendència.

L’exposició s’hagués pogut quedar en aquest moment de la història de l’art, però sense fer justícia a l’atenció que continuen donant els artistes contemporanis a un territori custodi de les essències de la civilització occidental i, tal com fa cent anys, massacrat per la guerra i l’espoli del seu ric patrimoni.

La mostra estira d’aquest darrer fil, el més actual, a través d’un colpidor vídeo que Francis Alÿs va filmar l’any passat a l’Iraq. Apareixen les mans de l’artista intentant pintar alguna cosa, sense èxit, davant d’una concentració de tancs i de soldats que en algun moment el miren amb despit. Alÿs ha presentat aquest treball al pavelló d’Iraq de l’última edició de la Biennal de Venècia. A la Miró, el seu encaix en el recorregut voreja la perfecció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda