Teatre

JOANA CEBOLLA

ACTRIU

“Per actuar necessitem un bar amb una barra”

“Un bon dia, tot fent un vermut a Lleida, vam decidir muntar una companyia teatral i, és clar, el nom va sortir del que estàvem fent, un vermut”

“Un tema tabú que surt al nostre espectacle és la mort, i també el sexe. En parlem al públic mentre fan un vermut al bar, perquè les nostres actuacions són en bars i establiments del mateix estil”

Decidida.
Joana Cebolla és una decidida jove lleidatana que vol fer-se un lloc en el món del teatre. Educació d’infants, música i art dramàtic són els tres pilars de la seva formació i, des de fa un temps, junt amb Eloi Ponce, company d’estudis, amb Vermut Teatre van pels bars. El seu no és un espectacle d’escenari. Fan que la gent, mentre pren una copa, mediti sobre temes de què en públic no es parla habitualment, com ara la mort i el sexe. Decidida a viure del seu treball d’actriu, de moment, el compagina impartint classes de diverses tècniques musicals.
Som una companyia que parla de temes tabú o d’aquells que nosaltres creiem que ho són

Joana Cebolla té 25 anys i molta empenta. Volia dedicar-se almón de la música, però el teatre se li va encreuar a la vida i té, junt amb Eloi Ponce, la companyia teatral Vermut Teatre. Fa d’actriu, representa la seva obra cada mes a Bar Endins i té projectes per sortir de Lleida. Vol arribar lluny. Fins a Hollywood. Sort!

Com arriba a estudiar teatre?
Mentre estudiava tècnic d’educació infanti,l vaig fer unes classes de teatre musical en una escola de música de Lleida. Allà vaig intervenir en algun musical. M’agradava molt ser a l’escenari. Aleshores, a l’Aula de Teatre de Lleida em van fer unes proves, hi vaig entrar i hi vaig fer dos cursos d’art dramàtic. També he estudiat al conservatori de Lleida. Soc lleidatana i tots els meus estudis els he fet a Lleida.
Vostè i Eloi Ponce formen el grup Vermut Teatre. En quin moment sorgeix aquesta col·laboració?
Als estudis d’art dramàtic teníem una assignatura que es deia creació. Havíem que fer un projecte conjunt i, com que amb l’Eloi ens aveníem molt i, a més a més, teníem la idea del que volíem fer, vam decidir treballar junts en aquell projecte. Podem dir que la nostra col·laboració va ser l’inici del que després seria Vermut Teatre, que va sorgir d’aquestes classes.
Quan i com van decidir oficialitzar la companyia i anomenar-la Vermut Teatre?
Va ser l’estiu del 2014. Ja havíem acabat segon curs d’art dramàtic i l’Eloi i jo ens vam estar reunint durant l’estiu per veure què podíem fer amb les coses que ens interessaven. Un bon dia, tot fent un vermut a Lleida, vam decidir muntar una companyia teatral i, és clar, el nom va sortir del que estàvem fent, un vermut.
De quins temes parlen al públic en les seves actuacions?
Som una companyia que tracta de parlar dels temes tabú o aquells que creíem que ho són, però els donem un toc amarg i intel·ligent. Un tema tabú que surt al nostre espectacle és la mort. I també el sexe és un tema de què parlem al públic mentre està fent una copa al bar, perquè les nostres actuacions són en bars i establiments del mateix estil.
Són autors dels textos que representen?
No. La primera obra que estem fent és Un dit de llibertat, escrita pel dramaturg de Lleida Gabriel Solans i dirigida per Marc Angelet. S’hi parla de diferents tabús, entre què la mort. Vam estrenar-la al Cafè del Teatre de Lleida pels voltants de la festa major de setembre de l’any passat. I no la vam estrenar en un teatre perquè, com he dit abans, som una companyia que per actuar tan sols necessitem un bar que tingui barra, cadires i taules i un públic que, durant 55 minuts, mentre fa el vermut, atengui al que anem dient-li. De vegades, si ens ho demanen, també fem actuacions més curtes, d’un quart d’hora, en altres llocs, com ara congressos, conferències i escoles, però són actuacions molt puntuals.
Gabriel Solans va escriure l’obra a mida?
Sí. Vam estar reunint-nos durant molt de temps per parlar de quins temes ens agradaria incloure en l’espectacle, dels personatges i del contingut. Va haver-hi un procés de creació i, una vegada escrit el text, ens vam tornar a reunir i van sortir els temes tabú, aquells de què ni nosaltres parlàvem. Van anar sortint al llarg de les converses en parlar entre tots tres. De vegades, en Gabriel proposava un tema, però si per a nosaltres no era tabú perquè en parlàvem normalment, li dèiem que no el posés al text que estàvem enllestint. El sexe, la mort i el canibalisme són temes que tracten els personatges de l’obra, que són una cambrera, interpretada per mi, i un client, que interpreta l’Eloi. A les vuit del vespre, fem el vermut en un bar i, a partir d’aquí, comença la nostra actuació.
El públic que va al bar on actuen ha de pagar alguna mena d’entrada?
Al bar on estem actuant un cop al mes fins al desembre, i si va bé fins al maig, la gent paga una entrada de set euros amb dret a consumició. Si demanem el que cobrem normalment, de vegades ens diuen que no i ens hem d’adaptar a les seves condicions. Es poden arribar a molts acords; en això som flexibles. Per sort, a nosaltres el vermut ens surt gratis gràcies a Miró de Reus, el nostre patrocinador.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda