Howlin’ Dogs continua la recerca, amb noves eines

“És un disc bastant diferent del primer tot i que manté el mateix caràcter”, diu Enric Teruel, guitarrista i compositor del grup gironí Howlin’ Dogs , que es va presentar en societat ara fa un any i mig amb un sorprenent primer disc homònim, basat en les work songs recollides per l’etnomusicòleg nord-americà Alan Lomax i preservades per la Biblioteca del Congrés dels Estats Units . De fet, el web d’aquesta biblioteca continua sent la mina inesgotable en la qual Teruel va trobant noves cançons de treball o tradicionals centenàries, de les quals sovint només es conserva la lletra, per incorporar-les al repertori del grup, després de vestir-les amb arranjaments inèdits i electritzants, amb el segell dels Howlin’ Dogs, la banda que completen Smoking Bambino (veu), Lluís Figueras (guitarra), Jordi Ruiz Popi (baix) i Francesc Sotillos Cheka.

“En aquest disc es nota més la influència de Tom Waits i Leonard Cohen, en alguns temes, i n’hi ha altres que són més psicodèlics. Si sempre fas el mateix, t’avorreixes”, afegeix Enric Teruel sobre el segon disc del grup, titulat simplement Howlin’ Dogs II. Com el seu debut, el nou treball també es va enregistrar pràcticament en directe als estudis Ground de Cornellà del Terri, amb Jaume Figueres als controls –ara també és el tècnic de so del grup en els concerts–, i també han repetit amb Kadifornia per a la masterització. “A partir de l’experiència del primer disc, hem après més coses sobre el treball a l’estudi, i això fa que aquest soni força millor.”

La principal novetat del disc són les col·laboracions: les veus de Les Anxovetes, Montse Ferrermoner, Marta Pérez i Tona Gafarot, donen un nou color a dues cançons, la tradicional Two white horses i Possum was an evil thing, una cançó de treball infantil que, en la seva innocència, amaga històries d’explotació i fam. En un altre tema, A bull dog in my backyard, una work song cantada en els seus orígens per presidiaris, sonen vents cedits per la Black Music Big Band: Marina Planellas (trombó), Eduard Frigola (saxo) i Nil Masferrer i Jep Renart (trompetes). En aquest tema sonen també els lladrucs de Barks, el gos d’Enric Teruel, que a més apareix en una de les fotografies del disc, com un homenatge pòstum. L’orgue Hammond, el banjo, la lap steel guitar i el dulcimer enriqueixen també algun dels deu temes del disc, la gran majoria dels quals no tenen autoria reconeguda, excepte un: Ain’t go no shoes, la història d’un home que, després de tot un any treballant, no té diners ni per comprar-se unes sabates amb les quals poder tornar a casa. “En essència, no han canviat tant les coses”, diu Teruel sobre aquesta lletra d’Ed Bell, un bluesman de la primera meitat del segle XX.