Cultura

Luppi deixa el seu lloc al món

Mor l’actor d’‘Un lugar en el mundo’ als 81 anys, en no recuperar-se d’un cop al cap que es va donar a l’abril

“Al final tots estem al mateix bàndol, amb els que van perdre”, deia Mario, l’home idealista que s’havia exiliat des de Buenos Aires a una remota comunitat camperola. Un lugar en el mundo, film guanyador del Festival de Sant Sebastià del 1992 estrenat amb un gran èxit, va convertir Federico Luppi (Ramallo, Buenos Aires, 1936) en una estrella internacional, almenys als països de parla espanyola. Al mes d’abril, l’actor s’havia sotmès a una operació per un coàgul al cap, causat per un accident domèstic en què es va colpejar amb una taula. Sis mesos després, no s’havia recuperat de l’hematoma, i ahir va morir, als 81 anys, en un hospital de Buenos Aires.

El cineasta Guillermo del Toro el va dirigir el 1993 en la seva pel·lícula de debut, Cronos, i li va donar un petit paper a El laberinto del fauno. En una piulada que va fer ahir, Del Toro reflectia molt bé aquesta visió de Luppi com a estrella del cinema als territoris de parla hispana: “Federico Luppi se n’ha anat. El nostre Olivier, el nostre Day-Lewis, el nostre geni, el meu amic estimat.”

El seu Mario d’Un lugar en el mundo, un home capaç de cremar la collita abans de cedir a les multinacionals, va deixar una imatge d’actor de principis que es corresponia amb la realitat. “Mantenir els principis costa molt més que fa anys”, deia el 2011 en una entrevista en aquest diari, arran de l’estrena de Cuestión de principios. I hi afegia una frase que podria firmar Mario: “En el món actual, molt poca gent al món té molts diners i moltíssima gent en té molt pocs, i el resultat és més injustícia”. “Quan el mercat és l’amo d’un país, no hi pot haver democràcia.”

Les dificultats financeres del cinema del seu país van afavorir que actués en coproduccions espanyoles d’èxit com Martín (Hache) i Lugares comunes, del mateix Aristarain; Éxtasis, de Mariano Barroso, o Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto, d’Agustín Díaz Yanes. El seu gran talent va estar limitat per la qualitat de les cinematografies que va freqüentar, i es va anar apagant en la mesura que ho van fer també les carreres d’Aristarain i altres directors que el van fer triomfar. Ens deixa 137 pel·lícules i treballs televisius, i una llarga carrera teatral als escenaris de Buenos Aires que, malauradament, molts no hem pogut conèixer.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Gustavo Salmerón
Director

“Fujo de la definició de documental”

L’actor Gustavo Salmerón ha debutat com a director de llargmetratges amb Muchoshijos, un mono y un castillo, una pel·lícula que gira al voltant de l’excèntrica personalitat de la seva mare. Aquesta...

barcelona
 
Crítica
cinema

Ficció o no

 
Còmic
Jaume vidal

Prevenció contra la idiotització

 
Televisió SERIADA
JAume Vidal

De primera sèrie

 
‘domus artis’
Jaume Vidal

Color amagat

 
Mircea Cartarescu
Escriptor romanès

“Vaig intentar descriure un autor pur”

Barcelona
 
televisió seriada
GEMMA BUSQUETS

Sèries d’or abans de la fal·lera

 
Cultura

El marquès de Camps, caçador i escriptor

Figueres
 
Crítica
cinema

Quan el bé i el mal no poden ser allò que eren