El gegant i el seu germà

Jon Garaño i Aitor Arregi van ser fa tres anys, respectivament, codirector i coguionista de la guardonada Loreak. Ara tots dos han dirigit a quatre mans un film que fa un pas endavant pel que fa ambicions: Handia, basada en uns fets reals esdevinguts a Guipúscoa al segle XIX.

Handia (que en basc vol dir gegant) parteix de l’existència d’un home a qui es va considerar el més alt de la seva època, que estava afectat d’una malaltia a causa de la qual no deixava de créixer. Al Festival de Sant Sebastià –on va guanyar el Premi Especial del Jurat– Garaño va explicar a El Punt Avui que la pel·lícula neix “d’una fascinació, d’una visita escolar que vaig fer al Museo de San Telmo de Sant Sebastià, on hi ha unes pertinences del gegant”. També aclareix que “més que el retrat del personatge del gegant hem volgut mostrar la relació entre ell i el seu germà”. Una relació que també té alguna cosa de metàfora política, ja que Handia està ambientada durant les guerres carlistes, “un context amb dues forces en tensió, en què uns lluiten pel canvi i els altres, per la tradició. I això té un eco en la societat actual”.

Tot i això, la pel·lícula busca una atmosfera de conte: “Els decorats, la fotografia, no són del tot realistes, hi ha uns colors que et porten a la faula, a la invenció. La mateixa veu en off deixa clar que és una història explicada per algú, o l’estructura en capítols.” Pel que fa les referències cinèfiles, “hi ha una mica de pel·lícula d’aventures, de road movie, de cinema bèl·lic, de terror, de western... Finalment ho definim com a drama històric”. En aquest sentit, admeten haver-se fixat en pel·lícules i directors concrets i, tal i com diu Aitor Arregi, “és inevitable pensar en L’home elefant, però ens n’havíem d’allunyar perquè teníem les de perdre. També hem tingut en compte Venus negra, d’Abdellatif Kechiche, i la barreja d’èpica i intimisme de David Lean”.

Tal i com ja van fer a Loreak, Handia s’ha rodat en basc. Jon Garaño diu que van tenir clara aquesta opció des del començament perquè “en un entorn rural de la Guipúscoa del segle XIX era el més creïble. I a més l’idioma és també un element narratiu, perquè quan els protagonistes van a Madrid “s’enfronten a un idioma que no entenen”.