Malson d’Aronofsky

Allò que posa en escena Mother! és el malson que viu una dona a causa de la ment malaltissa del seu marit, un escriptor en crisi? O és el mateix malson de la ment paranoica d’una dona amb percepcions visuals? En tot cas, és un nou deliri de Darren Aranofsky que part dels seus espectadors poden sentir com un malson. És el cas d’aquesta cronista, que confessa que estima poc el cinema truculent del també director de Rèquiem per un somni i El cigne negre. Protagonitzada per Jennifer Lawrence, que ha sortit de la comèdia per capbussar-se en un infern perpetrat pel que s’ha convertit en la seva nova parella, i un cada cop menys convincent Javier Bardem, Mother! parteix d’una visita inesperada (un home que primer amaga la seva obsessió per l’escriptor) que altera la vida d’una parella que viu en una casa apartada que va sent ocupada per personatges que no se sap si són reals o imaginaris. Tant se val. Tot és un pretext per a la pirotècnia grandguignolesca d’Aronofsky i per al seu mal gust de presentar personatges femenins condemnats a tota mena de renúncies, devocions, sacrificis i immolacions.

Mother! va provocar una divisió d’opinions quan va presentar-se recentment al Festival de Venècia i està destinada a continuar-ho fent perquè Aronofsky té els seus detractors, però també els seus fans. En tot cas, ha arribat a Sant Sebastià per promocionar-se de cara a l’estrena a l’Estat espanyol que té lloc avui mateix. Mentrestant, la secció oficial ahir va acollir, finalment, una pel·lícula que traspua el plaer de fer cinema i la seva memòria: Le lion c’est mort ce soir, del japonès Nobuhiro Suwa, però amb un esperit molt francès i amb la presència de Jean-Pierre Léaud. És una bella pel·lícula amb un joc de miralls entre la realitat i la ficció, la vida i el cinema, el somni i la vigília, els vius i els morts que retornen com a fantasmes.

Dues pel·lícules més van presentar-se a concurs. Una també té a veure amb el cinema, però sense la poètica de Suwa: The disaster artist, de l’actor i director James Franco, que hi recrea les circumstàncies en què l’excèntric Tommy Wiseau va realitzar l’any 2003 The Room, un d’aquells films dolents que han esdevingut de culte. L’altra vol parlar d’una realitat: La vida y nada más, amb la qual el madrileny Antonio Méndez Esparza, format com a cineasta als EUA, demostra que ha assimilat les formes del cinema indie nord-americà amb una parsimoniosa història d’una família afroamericana que acaba sent víctima del classisme i el racisme perseverants.