El dolor real i el joc dels escriptors
Marguerite Duras va escriure un diari en el París ocupat pels alemanys mentre formava part de la resistència i temia per la vida del seu marit, el també escriptor Robert Antelme, autor de L’espècie humana, sobre la seva experiència a Dachau. El text, que també reflecteix el dolor angoixat de Duras quan esperava el retorn d’Antelme sense saber si havia sobreviscut al camp de concentració, va trobar-lo l’escriptora quaranta anys després i aleshores va decidir publicar-lo afegint-hi cinc relats breus sobre aquells temps d’ocupació, col·laboracionisme, resistència i alliberament.
El títol del llibre és El dolor que, fa deu anys, Patrice Chéreau va convertir en un monòleg teatral interpretat per Dominique Blanc. Ara, el cineasta francès Emmanuel Finkiel (format com a assistent de Godard i de Kieslowski) n’ha fet una sòlida, intensa i colpidora adaptació cinematogràfica que, protagonitzada de manera superba per Mélanie Thierry, va ser presentada ahir a la secció oficial del Festival de Sant Sebastià.
L’adaptació d’El dolor reflecteix que el seu director ha reflexionat sobre Les possibilitats de l’art després d’Auschwitz, subtítol del seu llibre De París a Drancy. I, fent present la veu de Marguerite Duras, també reflecteix per què l’escriptora considerava que la veritat d’aquest dietari “dolorós, espantós” posa en qüestió altres textos seus dominats per la literatura.
S’hi pot afegir que ahir, a Sant Sebastià, també va contribuir a posar en qüestió l’artifici del joc metaliterari desplegat per Javier Cercas a El móvil, novel·la adaptada per Manuel Martín Cuenca amb el títol d’El autor. Presentat també a la secció oficial, el film oscil·la (i a vegades es perd) entre les obsessions d’un escriptor frustrat, que creu intervenir en la realitat per construir la seva ficció, i la comèdia costumista de traç gruixut.
