“Hi ha molta gent que estima la pintura”

Des dels sis anys havia anat a acadèmies de pintura, però d’una manera molt inconscient. A batxillerat vaig fer ciències de la salut. I vaig arribar a cursar primer d’enginyeria! Però llavors vaig veure clar que no podia continuar estudiant res que fos imposat, perquè els pares m’haguessin suggerit el que més em convenia. El món de l’art és molt desconegut en tot el meu àmbit familiar. No tinc ningú de referència que s’hagi dedicat a res artístic. Em vaig plantar i vaig venir a Barcelona a estudiar Belles Arts. Vaig començar des de zero. I vaig viatjar a Anglaterra i als Estats Units per tenir una visió més àmplia. Això per mi va ser molt important perquè em vaig adonar que hi havia sortida per a tot. Em va reforçar el meu projecte pictòric i la idea de ser jo mateixa.

Vaig tenir un moment com de suspens: m’havia de guanyar la vida, però com? Sempre havia pensat que era possible, malgrat que tothom et digui el contrari. Vaig trobar una feina de mitja jornada, primer de comercial en una web i després en un antiquari. Just llavors va aparèixer el galerista Fidel Balaguer i em va proposar fer una exposició individual dins del cicle Art Nou. La meva jornada laboral era maratoniana: quatre hores a l’antiquari i deu més al taller. Fins que em vaig dir: s’ha acabat: ha arribat l’hora d’apostar.

Sí, únicament i exclusivament. I no em puc queixar: em va molt bé. No dono a l’abast. Jo no puc fer una exposició cada mes perquè cada quadre em demana molt temps per elaborar-lo. Com a màxim en puc fer dues a l’any, d’exposicions... He tingut la sort que he anat venent. Les fires també m’han funcionat. El secret? Un cúmul de sort, de treball continu, la premsa i les xarxes socials hi han ajudat molt... Tot ha sumat. Però, sobretot, el més important és creure molt en tu mateix i pensar que el que fas val, encara que molta gent del teu voltant et digui que no. “Va, això que fas no té sortida.” O artistes més grans que et volen aconsellar: “No ho podràs fer perquè jo no vaig poder fer-ho.” No els escolto. Cadascú viu la seva experiència.

Ara mateix, no. He d’escollir. Que soc una afortunada? Sí, és clar. Poder-te dedicar abans dels 30 anys al que sempre havies somiat... és que no t’ho acabes de creure.

És molt divers. Parelles joves, gent més gran, homes, dones... És molt satisfactori perquè jo estic fent exactament el que vull fer, no m’he hagut de desviar ni un mil·límetre del meu camí per acontentar ningú. Els meus quadres són 100% jo. No pots estar treballant deu hores al dia en alguna cosa en la qual no creus. Quina diferència hi ha entre fer estampats per a Zara i estar pintant el que tu no vols?

Aspiro a tot. Potser m’hauré de moure d’aquí, no ho sé...

Jo crec que sí. Al final has de marxar. Això és bo per a la teva carrera, per als teus objectius personals i per a la teva obra, que canvia. Berlín, Londres... M’agradaria molt provar Madrid, també. Però poc a poc: llançar-te al buit, sí, però ho has de fer pensat. Perquè també tinc alguns dubtes, si em moc per obrir-me camí al mercat internacional, tampoc vull perdre les oportunitats que ara m’estan sortint aquí. Però quan poses tota la carn a la graella, el risc sempre hi és.

No em fa por. Que vingui el que hagi de venir. Si la meva carrera s’acaba quan faci els 40 anys, haurà sigut per alguna cosa, i no passa res, perquè potser em surt una dedicació que em farà molt més feliç. Jo sempre penso que el futur et porta coses positives. És el meu caràcter! L’art és un món complicat: conec gent molt bona que no se’n surt. De totes maneres, penso que a Catalunya hi ha força concursos que et donen la possibilitat d’exposar el teu treball. Una altra cosa és que hi ha poc mercat.

La pintura és el mitjà en el qual jo em sento més còmoda per crear les meves històries. És per alguna cosa que hi ha entre jo i el material, suposo. A mi em fascina anar a les botigues d’art i veure els colors daurats, plata... Allà m’hi quedaria mil hores. Jo no podria crear amb ordinador: em caurien els ulls d’estar tot el dia davant de la pantalla. A mi m’agrada venir al taller i tocar els materials. Pel que fa al menyspreu als pintors... saps què passa? Que jo sempre m’he mogut amb gent que estima i dona suport a la pintura. Que són molts!