Art

Alejandra Atarés

Artista

“Hi ha molta gent que estima la pintura”

No podràs perquè jo no vaig poder”, et diuen. No els escolto. Cadascú viu la seva experiència”

Qui ho diu, que els joves artistes, obcecats en les noves tecnologies, ja no pinten? No només ho fan sinó que ho fan amb un estil renovat. Contemporani. Alejandra Atarés (Saragossa, 1987) pertany a aquesta nova estirp de pintors amb una mirada molt personal del món. En el seu cas, del paisatge i de la figura humana, que mescla en unes obres en les quals el dins i el fora, el sentiment i l’atmosfera, ofereixen uns diàlegs apassionants. Atarés parla amb seguretat. Creu en el que fa.

En quin moment va decidir que es volia dedicar a l’art?
Des dels sis anys havia anat a acadèmies de pintura, però d’una manera molt inconscient. A batxillerat vaig fer ciències de la salut. I vaig arribar a cursar primer d’enginyeria! Però llavors vaig veure clar que no podia continuar estudiant res que fos imposat, perquè els pares m’haguessin suggerit el que més em convenia. El món de l’art és molt desconegut en tot el meu àmbit familiar. No tinc ningú de referència que s’hagi dedicat a res artístic. Em vaig plantar i vaig venir a Barcelona a estudiar Belles Arts. Vaig començar des de zero. I vaig viatjar a Anglaterra i als Estats Units per tenir una visió més àmplia. Això per mi va ser molt important perquè em vaig adonar que hi havia sortida per a tot. Em va reforçar el meu projecte pictòric i la idea de ser jo mateixa.
Després de la carrera, pànic?
Vaig tenir un moment com de suspens: m’havia de guanyar la vida, però com? Sempre havia pensat que era possible, malgrat que tothom et digui el contrari. Vaig trobar una feina de mitja jornada, primer de comercial en una web i després en un antiquari. Just llavors va aparèixer el galerista Fidel Balaguer i em va proposar fer una exposició individual dins del cicle Art Nou. La meva jornada laboral era maratoniana: quatre hores a l’antiquari i deu més al taller. Fins que em vaig dir: s’ha acabat: ha arribat l’hora d’apostar.
Ha aconseguit poder viure plenament de l’art?
Sí, únicament i exclusivament. I no em puc queixar: em va molt bé. No dono a l’abast. Jo no puc fer una exposició cada mes perquè cada quadre em demana molt temps per elaborar-lo. Com a màxim en puc fer dues a l’any, d’exposicions... He tingut la sort que he anat venent. Les fires també m’han funcionat. El secret? Un cúmul de sort, de treball continu, la premsa i les xarxes socials hi han ajudat molt... Tot ha sumat. Però, sobretot, el més important és creure molt en tu mateix i pensar que el que fas val, encara que molta gent del teu voltant et digui que no. “Va, això que fas no té sortida.” O artistes més grans que et volen aconsellar: “No ho podràs fer perquè jo no vaig poder fer-ho.” No els escolto. Cadascú viu la seva experiència.
És a dir, que no pot atendre totes les peticions que rep?
Ara mateix, no. He d’escollir. Que soc una afortunada? Sí, és clar. Poder-te dedicar abans dels 30 anys al que sempre havies somiat... és que no t’ho acabes de creure.
Quin perfil té el seu col·leccionista?
És molt divers. Parelles joves, gent més gran, homes, dones... És molt satisfactori perquè jo estic fent exactament el que vull fer, no m’he hagut de desviar ni un mil·límetre del meu camí per acontentar ningú. Els meus quadres són 100% jo. No pots estar treballant deu hores al dia en alguna cosa en la qual no creus. Quina diferència hi ha entre fer estampats per a Zara i estar pintant el que tu no vols?
I a què aspira a partir d’ara?
Aspiro a tot. Potser m’hauré de moure d’aquí, no ho sé...
Barcelona se li està fent petita?
Jo crec que sí. Al final has de marxar. Això és bo per a la teva carrera, per als teus objectius personals i per a la teva obra, que canvia. Berlín, Londres... M’agradaria molt provar Madrid, també. Però poc a poc: llançar-te al buit, sí, però ho has de fer pensat. Perquè també tinc alguns dubtes, si em moc per obrir-me camí al mercat internacional, tampoc vull perdre les oportunitats que ara m’estan sortint aquí. Però quan poses tota la carn a la graella, el risc sempre hi és.
Molts artistes emergents que aconsegueixen, com vostè, tenir visibilitat es troben després, quan arriben a la mitja carrera, més dificultats. Hi ha pensat, en això?
No em fa por. Que vingui el que hagi de venir. Si la meva carrera s’acaba quan faci els 40 anys, haurà sigut per alguna cosa, i no passa res, perquè potser em surt una dedicació que em farà molt més feliç. Jo sempre penso que el futur et porta coses positives. És el meu caràcter! L’art és un món complicat: conec gent molt bona que no se’n surt. De totes maneres, penso que a Catalunya hi ha força concursos que et donen la possibilitat d’exposar el teu treball. Una altra cosa és que hi ha poc mercat.
Fa temps que es va dient que la pintura és un mitjà anacrònic. Se sent una ‘rara avis’ davant de les noves generacions que fan ús de les eines digitals per expressar els seus universos?
La pintura és el mitjà en el qual jo em sento més còmoda per crear les meves històries. És per alguna cosa que hi ha entre jo i el material, suposo. A mi em fascina anar a les botigues d’art i veure els colors daurats, plata... Allà m’hi quedaria mil hores. Jo no podria crear amb ordinador: em caurien els ulls d’estar tot el dia davant de la pantalla. A mi m’agrada venir al taller i tocar els materials. Pel que fa al menyspreu als pintors... saps què passa? Que jo sempre m’he mogut amb gent que estima i dona suport a la pintura. Que són molts!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

bcn film fest

Tirar-se els plats pel cap a la Costa Brava

Barcelona
Cinema

Uns dracs amb ADN xinès, australià i europeu

màlaga

Salvat-Papasseit, sempre jove

Barcelona
M. Aritzeta
Escriptora, autora de ‘Les dones del lli’

“La lluita i el camí fet per les dones no han estat endebades”

Valls
Drama biogràfic

Radiografia d’una relació tòxica amb un home més gran

Crítica

La recerca de tresors enterrats

Guaita què fan ara
Sèries

La llarga ombra del masclisme seguint el rastre d’un assassí en sèrie

Drama

‘Rosalie’, una dona barbuda contra la societat

animació

‘Hate songs’, ferides que no es curen