“Falta molt per investigar del gulag”

Vaig tornar dimecres al vespre a Barcelona procedent de Madrid, on havia anat a fer la promoció del llibre. Eren les dotze de la nit, els carrers eren buits de gent, però hi havia tot de furgons de la policia i em va semblar un espectacle esgarrifós, una mena de malson.

Estem sent víctimes d’una violència psicològica a base d’amenaces, i no tinc ni idea de cap on pot anar tot. Amb tot, no podem ser optimistes, sobretot mentre hi hagi el PP al poder.

Vaig assistir a una reunió d’antics presoners del gulag, el setembre del 2008, convidada per un amic i escriptor, Vitali Xentalinski. Aleshores, vaig anar a parlar amb un senyor que tenia els arxius de la creació, objectes, poemes, etc., que es van fer als camps. Ell em va donar els dos primers telèfons d’antigues presoneres que vaig anar a visitar per entrevistar. Aquestes em van donar, al seu torn, el contacte d’altres, i després vaig veure que tenia prou material per fer un llibre.

Les dones tenien, com a mínim, 80 anys, i algunes fins i tot més. Les experiències eren molt diverses: per exemple, n’hi ha una que havia nascut al gulag i s’hi havia criat, Gàlia Safónova, i una altra, Natalia Gorbanévskaia, vivia a París i a qui havien tancada en un hospital psiquiàtric soviètic, que era encara pitjor que el gulag, perquè destruïen el cervell i t’inculcaven angoixa. Una altra, Irina Emeliànova, era la filla de l’últim gran amor de l’escriptor Borís Pasternak i en qui es va inspirar per fer el personatge de Lara al Doctor Zivago. La seva filla Irina em va parlar de tres generacions de dones de la seva família que havien passat pel gulag i del seu promès francès, amb qui no es va poder casar. La KGB, una setmana abans del casament, els va enverinar provocant-los una greu malaltia i, a més, van expulsar el francès del país. Només es van poder veure de nou molt temps després. Totes són vides molt dures.

Són les que vaig trobar que estaven bé. N’hi havia d’altres de vives, però ja no tenien el cap lúcid. També vaig entrevistar persones que ho van viure de manera més indirecta, però no les hi he incloses. Vaig voler parlar de les dones perquè dels homes ja tenim molta informació a través d’obres com ara la de Solzhenitsyn. He de confessar que, quan vaig anar a Moscou, ignorava que el fenomen de les dones al gulag fos tan estès, i que hi havia desenes de milions de dones que havien passat pel gulag. Contràriament al que molta gent pensa, no va ser una experiència menys dura que la dels homes: les condicions eren exactament les mateixes. El que era diferent era la seva actitud, una mica més optimista. Algunes persones m’han comentat que el llibre es llegeix com un cant a la vida. Moltes dones em van fer aquesta sensació perquè van poder refer la seva vida.

Al gulag, havien desenvolupat una escala de valors nítidament dibuixada de dedicar-se a les coses realment importants. Això que fem d’anar a sopar a un restaurant, o anar a prendre un cafè amb els amics, això no ho entenien gens, i els semblava una pèrdua de temps. No volien perdre el temps en cap moment. Una d’elles llegia fins i tot al metro i no qualsevol cosa: Shakespeare, Tolstoi, els grans clàssics..., per no perdre ni un minut. Totes tenien clar que volien dedicar la seva vida alguna cosa important. Susanna Petxuro es va mantenir fidel als ideals del seu promès i es va fer una dissident important. Va ajudar a muntar el memorial i després va inculcar aquests ideals a la seva família. Elena Korybut-Daszkiewicz es va fer científica i encara ara és una autoritat en cibernètica, i això que va començar a estudiar als quaranta anys. Un altre valor que tenien era formar una família, que no sempre era fàcil. Algunes es van casar amb homes que tenien la mateixa experiència al gulag; si no, se sentien absolutament incompreses. De vegades, els fills els sortien molt diferents, i no s’hi entenien. El tercer valor era l’amistat, i conservaven les amigues del camp molt després d’haver-ne sortit.

Totes són molt crítiques perquè el veuen com la continuació del règim d’abans amb un altre embolcall. Ieltsin, almenys, havia intentat establir una democràcia i no se’n va sortir, però Putin no els agrada gens.

Queda molta feina per fer. Elles veuen que els russos d’ara volen girar full. A Putin, li agraden els grans militars, com vam veure fa uns dies amb el monument a Kalàixnikov, i vol donar la imatge que Rússia és una gran potència militar a l’estil de Stalin, a qui disculpa. Totes aquestes dones estan compromeses amb la memòria històrica, però quan veuen que hi ha un desinterès total per part de l’Estat, els sap greu. De fet, el Memorial del Gulag està finançat per l’estranger.

Diuen que el gulag no ha deixat d’existir. La Irina explica que quan hi va arribar, ja no era tan dur com durant els anys cinquanta, quan havia entrat la seva mare. Es va donar per tancats amb Gorbatxov, l’any 1987. Però, després, va seguir existint d’una manera no oficial. Ara, sabem que el magnat Khodorkovski i les noies del grup de punk Pussy Riot van estar empresonats en camps de treballs forçats.

Rússia va ajudar a vèncer el nazisme i, durant un temps, els van veure com els bons de la pel·lícula. A més, tenien els gulags només al seu país. Hi havia pocs estrangers, però ens falta encara molt per investigar, com per exemple el pacte que britànics i americans van fer amb Stalin, que els va exigir repatriar dos milions de russos, la majoria blancs refugiats d’abans de la revolució Russa. Un cop a l’URSS, van anar a parar directament a un dels pitjors camps i van morir tots.

Sé d’alguns espanyols i una catalana: la dona del compositor Serguei Prokófiev, Lina Codina. Era catalana per part paterna. De petita, va anar a viure a l’estranger i es va fer cantant d’òpera i recitals. Als Estats Units, va conèixer el músic. Després de voltar molt, a ell el van convidar a la Unió Soviètica amb molt bones condicions i va acceptar malgrat les reticències d’ella. A la Unió Soviètica, la KGB va enviar una noia jove per seduir el compositor i separar el matrimoni. Ella va acabar al gulag, on la seva tasca era pelar patates congelades, cosa que era tot un privilegi al camp. A la mort de Stalin, va poder sortir i refer la seva vida. El seu marit va morir el mateix dia que Stalin i el seu enterrament va passar del tot desapercebut. Va viure dècades a la Unió Soviètica i, als anys seixanta, va poder marxar a viure a París. No va voler parlar mai del que li havia passat al gulag perquè era un trauma tan brutal que ho volia esborrar tot, com Natalia Gorbanévskaia que mai havia explicat la seva experiència. Jo hi vaig insistir, però li va tornar el trauma i em va fer fora de casa seva de mala manera.