De ‘París, Texas’ a l’eternitat

Celles espesses, ullerós, amb les galtes xuclades i cabells llisos llargs. Harry Dean Stanton (West Irvine, Kentucky, 1926) tenia un físic allunyat dels cànons del galant de Hollywood, però estava dotat d’un immens talent per a la interpretació que el va fer triomfar. Tenia les aptituds ideals per al que s’anomena actor de caràcter, i la llista de grans títols en què va fer papers secundaris és espectacular: La llegenda de l’indomable (1967), Els herois de Kelly (1970), Dillinger (1973), El padrí II (1974)... Ridley Scott el va fitxar com a mecànic de la nau espacial Nostradamus a Alien (1979) i es va convertir en una de les víctimes de la terrorífica criatura.

No tots els grans secundaris arriben a la glòria, però Harry Dean Stanton va tocar el cel el 1984 amb l’enigmàtic i taciturn Travis Henderson de París, Texas (Palma d’Or de Canes). Demacrat, brut, amb barba, gorra vermella, americana i corbata, travessava paisatges desèrtics en les primeres imatges del film. Aviat descobríem que encara estava més desolada la seva ànima. Wim Wenders va trobar en el seu rostre eixut la simbiosi perfecta amb els paisatges desolats de l’Amèrica profunda que tant el fascinaven. La seva trobada amb Nastassja Kinski al prostíbul, una història de debò i el seu monòleg que revela la tràgica història d’amor que els va separar mereixen un lloc en les antologies del cinema. Un altre cineasta dels grans, David Lynch, li va donar papers secundaris en títols de culte com ara Twin Peaks (la sèrie del 1992 i la versió recent), Cor salvatge (1990) i Una història de debò (1999).

El seu talent, versatilitat i energia inesgotables queden acreditats en els més de 100 films i 50 produccions televisives que va fer. Que en 63 anys de professió no hagi estat mai nominat a l’Oscar demostra, un cop més, que l’Acadèmia de Hollywood pot ser molt injusta.