Amor i rialles en la foscor

“Tota la vida humana és una tragèdia”, diu Radu Mihaileanu, cineasta romanès d’origen jueu que es va exiliar a París als 22 anys, fugint de Ceausescu. Des d’allà ha dirigit tragicomèdies amb tant d’èxit com El tren de la vida o El concierto. “La seqüència de les nostres vides és infinitament petita –comenta, en una entrevista a El Punt Avui–. Si dins aquest petit instant que dura la vida no poguéssim riure, seria horrible. En la cultura jueva, però també en la de tots els pobles, hi trobes aquest petit antídot que fractura la tragèdia que és l’humor.”

Amb aquest esperit, doncs, ha afrontat les seves pel·lícules anteriors –Traidor, Vete y vive i La fuente de las mujeres– i aborda l’adaptació al cinema de la novel·la de Nicole Krauss La historia del amor, que avui mateix el director presenta a la Filmoteca (20 h). Forma part del programa del Festival de Cinema Jueu, que projecta 14 films fins al 30 de setembre a la Filmoteca de Catalunya. La historia del amor s’estrenarà també als cinemes el 22 de setembre.

La pel·lícula posa en contacte dos personatges que aparentment no tenen res a veure al Nova York del 2006: Leo (Derek Jacobi) i la jove Alma (Sophie Nélisse). Ell és un jueu d’un petit poble polonès que va aconseguir fugir dels nazis, però va perdre l’amor de la seva vida, que també es deia Alma (Gemma Arterton). La història fa constants viatges al passat i el present, amb un llibre com a fil conductor que es titula justament La historia del amor.

“Vaig descobrir la novel·la el 2006 i vaig quedar enlluernat per la tragicomèdia i l’alè d’amor romàntic que la impregna –explica Radu Milaileanu–. En el personatge de Leo hi vaig reconèixer una mica la història del meu pare. També em va agradar molt l’estil del llibre, es podria anomenar desconstrucció total, amb una narració gens lineal, que va saltant del present al passat, amb moltes sorpreses.” Quan els productors li van proposar adaptar la novel·la al cinema, va fer una nova lectura i hi va veure encara més coses: “El nostre món havia canviat, era molt més dur i fred, amb tensions per tot arreu: terrorisme, guerres, crisi econòmica... Enmig d’aquestes tensions que ens parlen de la nostra humanitat més cínica i egoista, el llibre representava completament el contrari, el romanticisme. Això és el que em va convèncer que calia fer-ne una pel·lícula.”

A El tren de la vida (1998), un grup de jueus d’un poblet de l’Europa de l’Est intentaven salvar-se dels nazis simulant una falsa deportació en tren. El mateix humor i esperit lúdic presideix La historia del amor, que busca en tot moment la llum de l’amor i l’humor per fugir de la foscor. “El sentit de l’humor em va ser molt útil en la Romania de Ceausescu, quan érem els campions mundials a aixecar murs. Les meves pel·lícules comencen amb una tragèdia, però sempre intento trencar-la i crear personatges que són més forts, que es posen dempeus. Per mi, la condició imprescindible de la dignitat humana és no quedar agenollat, o almenys intentar aixecar-se.”

L’humor com a antídot li ve “de les dues bandes”, tant del seu costat jueu com del romanès. “L’escriptor Elie Wiesel, que va sobreviure als camps nazis, ho va expressar molt bé: «Sense l’humor m’hauria tornat boig.» Això és la història del poble jueu, que com més tragèdia patia, més humor inventava.”