La derrota de Victoria

Victoria és l’irònic nom d’una advocada d’èxit, interpretada per l’actriu belga Virginie Efira, que està a punt d’ensorrar-se. Avui arriba a les nostres pantalles amb el títol de Los casos de Victoria –en francès és Victoria a seques–, un any després de triomfar a la taquilla del país veí, de guanyar un guardó de la crítica a Canes i d’estar nominada a cinc premis César. Justine Triet, la guionista i directora del film, va ser a Barcelona la setmana passada i va explicar que la seva intenció era “desconstruir” la imatge de “les dones que triomfen a la vida” i “mostrar de quina manera s’ensorren”.

En una entrevista a El Punt Avui, Justine Triet va comentar també que “Victoria està en una situació en què tot se li gira en contra: l’exparella escriu coses horribles sobre ella en un blog; el seu amic ha agredit la dona i l’ha de defensar... Ella no té altre remei que qüestionar la seva pròpia vida.”

La cineasta, que abans havia dirigit La bataille de Solférino, explica: “Avui dia està de moda fer una pel·lícula i dir «és la meva vida», però a mi m’agrada molt la idea que la ficció és una barreja de moltes coses, algunes íntimes, molt personals, i altres vistes o inventades.” En aquest sentit, Victoria és “una barreja” de dones que li graden, “de la vida real i del cinema”, i té alguna cosa també de dones que admira “perquè són virils, com Gena Rowlands, abocades en la feina, més que a la seva part femenina.” “Volia representar una cosa més complexa que el que es veu habitualment al cinema”, explica.

Justine Triet se sorprèn de la fixació de la gent amb la veritat: “Com a cineasta, estic envoltada de gent que constantment em diu que he agafat coses de la seva vida. Soc com una esponja que ho absorbeix tot. Abans de fer ficció feia documentals i tothom estava obsessionat per la por que deformés la realitat, i al públic li passa també, està fascinat per diferenciar què és veritat i què no.”

Amant dels drames i el cinema policíac, Triet s’ha decantat a Victoria cap a la comèdia, amb alguns elements de drama judicial. “M’ha fet gràcia crear un context tan saturat que al final esdevé divertit. És una pel·lícula dramàtica sobre una dona depressiva que es bloqueja, i la porto al terreny de la comèdia. Necessita buscar una mena de sortida de socors per trobar de nou el sentit de la seva vida.” Anar cap a la comèdia li ha sortit també pel moment en què vivia: “A l’època que ho escrivia, jo no era gaire feliç i em va sortir una comèdia. Serge Gainsbourg deia que li agradaven les cançons tristes quan estava feliç i les cançons alegres quan estava trist, i em passa una mica això.”

Cita com a principals influències l’actor i director francorús Sacha Guitry (1885-1957); comèdies nord-americanes actuals com les de Woody Allen o la sitcom Mom, i, molt especialment, James L. Brooks (La força de la tendresa), a qui defineix com “un autèntic geni”.