Crítica
cinema
Escenes d’una parella
No podia esperar-se una història d’amor feliç d’aquest cineasta
En la seva opera prima, titulada simplement Maria (2003), Calin Peter Netzer narra com una dona, amb un marit alcohòlic, es prostitueix per sobreviure junt amb els seus sis fills. Després de Medalla d’honor, en què un ancià rep inesperadament i potser immerescudament una distinció per un capteniment en la II Guerra Mundial que ell mateix ha oblidat, el director romanès va obtenir el seu primer gran reconeixement internacional (avalat amb l’Os d’Or a la millor pel·lícula en la Berlinale del 2013) amb Mare i fill, protagonitzada per una mare protectora i dominant capaç de moure els fils de la corrupció perquè el fill sigui eximit de la seva responsabilitat en un accident mortal. Sobretot interessat per la disfuncionalitat, com ell mateix reconeix, i per les relacions de dependència, de Calin Peter Netzer no podia esperar-se que abordés una història d’amor feliç, encara que, dins els diferents nivells temporals que conviuen en l’estructura narrativa d’Ana, mon amour, s’insinuï que Toma, el protagonista masculí, i Ana van compartir moments joiosos, sobretot sexuals, com es vol fer present en escenes prou explícites.
El punt de vista correspon a Toma i, per tant, és masculí. Ell recorda (o potser fantasieja) la relació amb Ana tombat al divan d’un psicoanalista. El relat, discontinu, és la posada en escena de la memòria (o la fantasia) d’una història d’amor i dependència en què l’home creia dominar la situació davant d’una dona fràgil, inestable, amb atacs de pànic i marcada per una relació tèrbola amb el padrastre. Però potser no era així. En tot cas, quan ho rememora, Toma sent que ell és el fràgil i dependent. No deu ser per res que, en el moment en què es van conèixer mentre eren estudiants, conversin sobre Nietzsche, que va encetar una anàlisi sobre les relacions de poder que la filosofia contemporània ha continuat explorant.
Pel que fa a l’exploració cinematogràfica de les relacions de parella, soc de les persones a les quals els resulta difícil no pensar en Bergman, que va fer impossible que no ens sentim reconeguts en alguna escenes seves de crisi sentimental. Diferentment, malgrat la insinuació de la felicitat, tot és tan crític, tan al límit, tan histèric a Ana, mon amour que és possible sentir-se’n distanciat. Més encara quan les imatges, rodades nerviosament càmera en mà, semblen complaure’s en una certa lletjor.
