Un lament artificiós

A l’escenari de l’Auditori Espai Ter, gairebé confinats en un racó a l’extrem esquerre, hi havia quatre músics: Luciano Orologi (saxòfon soprano, clarinet baix i melòdica), Giovanna Losco (clavicèmbal), Gabriele Miracle (percussió, amb bateria, i piano de joguina) i Marco Forti (contrabaix). A l’altre costat, Fabio Fiandrini per afegir-hi música electrònica en viu. Una instrumentació desconcertant, bigarrada i parcialment anacrònica per interpretar la música barroca de l’Stabat Mater, d’Antonio Vivaldi, una de tantes peces inspirades pel lament de la Verge Dolorosa al peu de la creu expressat en un poema del segle XIII atribuït a Jacopone da Todi.

L’espai central i, per tant, el protagonisme estava reservat, però, a Vincenzo Capezzuto, contratenor i ballarí que va tenir la idea germinal d’aquesta proposta del Soquaddro Italiano: un espectacle de fusió (música, cant, dansa, recitat) o una forma de teatre musical inspirat per la pròpia teatralitat de la música de Vivaldi. És així que, amb Stabat Mater-Vivaldi Project, el Festival de Torroella va acollir divendres (en la recta final d’una edició que acaba avui amb una festa grossa per homenatjar Joaquín Achúcarro en què quatre pianistes interpretaran concerts de Bach juntament amb l’Orquestra de Cambra Amadeus de la Ràdio Polonesa) un espectacle sorprenent, a vegades brillant i a vegades decebedor. La música de Vivaldi és descomposta, reescrita, fragmentada, ressona electrònicament, és derivada cap al jazz, però continua reconeixent-se. De fet, malgrat alguns efectismes electrònics, la part musical potser és la més atraient mentre que Vincenzo Capezzuto, amb el seu falset en els aguts d’una veu més original que bella, és més convincent com a cantant que com a ballarí. Amb moviments escassos i repetitius, la coreografia sembla elemental, tot i que es deu al reputat Mauro Bigonzetti. La gestualitat, que vol expressar el dolor juntament amb altres emocions humanes, resulta evident en la seva simbologia. La posada en escena, en general, és decebedora, a banda que sembla voler inspirar-se en la Crucifixió, de Masaccio, a la qual, en un recitat, fa referència Capezutto incidint en el cromatisme daurat, blau i vermell de la pintura. A l’escenari, en tot cas, hi domina el vermell. Al final, Capezutto va dedicar la funció a les víctimes del recent atemptat a Barcelona. El lament d’un Stabat Mater, un plor per una mort que ho pot ser pel dolor del món, podia reconfortar en tals moments, però ho impedia alguna cosa impostada, artificiosa, lligada a aquest espectacle.