Jazz de gala a Calonge

Els Festivals de Música de Calonge, renovats des de fa uns anys amb la denominació { Interludi }, celebren la seva 50a edició amb diverses iniciatives, com ara una exposició dels cartells que, des del 1968, han anunciat els festivals, i també amb quatre concerts representatius dels quatre gèneres –clàssica, jazz, cobla i pop– més presents a la seva llarga història.

Diumenge passat va ser el torn del quartet de jazz liderat pel català Jordi Rossy (vibràfon) i el nord-americà Michael Kanan (piano), que, acompanyats per James Wormworth (bateria) i Patrick Smith (contrabaix), van repetir a l’escenari del pati del castell de Calonge després de l’èxit que hi van tenir la passada edició.

En aquesta ocasió, al seu costat hi eren tres figures del panorama jazzístic internacional, Judy Niemack (veu), Chris Cheek (saxo tenor) i Peter Bernstein (guitarra), per oferir un recorregut musical per diferents dècades del jazz americà del segle XX.

Who cares? de George Gershwin va ser el tema escollit per obrir la vetllada, i no hi van faltar estàndards com ara Born to be blue de Mel Tormé o fins i tot Drifting de Herbie Hancock, fent un salt endavant fins als anys seixanta. El quartet de Rossy i Kanan també va oferir una mostra de la seva personal interpretació de l’obra de Harold Arlen, culminant amb una versió del clàssic It’s only a paper moon que va captivar el public. A més, composicions pròpies com un tema del contrabaixista Putter Smith van omplir l’atmosfera de cool jazz.

Els músics, tots ells del més alt nivell, van deixar perles com el depurat scat de la vocalista Judy Niemack o els solos impossibles de l’octogenari Jimmy Wormworth a la bateria. La subtilesa del so americà del piano de Mike Kanan i l’elegància de la guitarra de Peter Bernstein van oferir moments veritablement especials que, en companyia de la solidesa del contrabaix de Putter Smith i el virtuosisme del saxo de Chris Cheek, estimulaven totes les sensibilitats. El vibràfon evocador de Jordi Rossy, de manera especial, va aconseguir traslladar la seva passió a un auditori que no va reservar forces per repetir innumerables i agraïts aplaudiments.

Al final de la nit els músics van baixar a la platea mostrant-se molt propers i recompensats per les mostres d’afecte del públic, al qual van signar i dedicar discos.