En un pis de Bucarest

Entre els directors que han provocat l’atenció sobre el cinema romanès des de primers d’aquest segle, Cristi Puiu potser aporta la mirada més desolada dins del mar de pessimisme amb què tots plegats aborden la condició humana en el marc d’un país marcat pel pes de la dictadura i els paranys de la burocràcia. Puiu va irrompre entre els noms coneguts l’any 2005 amb La mort del senyor Lazarescu, en què un home agonitza mentre és traslladat d’hospital en hospital. Aquest film, d’una gran rigorositat formal, va ser premiat a Canes a Un certain regard, en què, cinc anys després, Puiu va presentar Aurora, en què un home separat deambula per un Bucarest fred i inhòspit. Va poder semblar que es recreava en la desolació amb un to menor, però el cineasta va tornar, l’any passat, a Canes per la porta gran de la secció oficial amb Sieranevada.

El cas és que les tres hores de Sieranevada pràcticament transcorren dins d’un pis on els membres d’una família es reuneixen per celebrar un acte en memòria del pare, mort quaranta dies abans. El ritual no pot començar a celebrar-se fins que arribi un capellà, que tarda molt, i constantment s’altera per embolics familiars i entrades i sortides imprevistes que ajornen el dinar. Mentre s’esdevenen una diversitat de discussions domèstiques i de converses sobre l’atemptat recent a la seu de Charlie Hebdo o relatives a la situació romanesa, en algun moment és possible tenir la sensació que tot plegat resulta tan cansat com una trobada amb la pròpia família. Tanmateix, a la vegada, és possible sentir-se atrapat i estranyament fascinat pel que passa dins d’aquest pis fins arribar a entendre la llarga durada del film: a la manera de Beckett, alguna cosa s’hi revela de la vida com una espera tan inútil com humanament necessària; per això mateix, no s’acaba de saber si ens trobem davant d’una mostra de la desesperança en el món contemporani o si el desolat Puiu apunta una estranya forma d’esperança. En tot cas, si la situació atrapa es deu a la consistència de la construcció dramàtica i, sobretot, al poder de la posada en escena, a la precisió amb què la càmera es mou pels espais en plans de llarga durada en què els personatges transiten amb la pauta d’una coreografia. També a l’alquímia amb què situacions costumistes es transformen en una reflexió profunda sobre la identitat humana.