Fugir de Dunkerque

“No tornarem a casa si hi ha una massacre al canal”, respon el comandant Bolton (Kenneth Branagh) a un oficial que l’apressa a traslladar els centenars de milers de soldats amuntegats a la platja de Dunkerque. En un dels escassos diàlegs d’aquest espectacle eminentment visual, Branagh resumeix la importància d’aquest episodi de la Segona Guerra Mundial, en què van ser traslladats a Anglaterra 330.000 soldats britànics i francesos atrapats per l’exèrcit del Tercer Reich en aquesta ciutat de la costa nord-est de França.

Christopher Nolan (Londres, 1970), conegut per la trilogia d’El caballero oscuro i director d’altres films notables com Origen, Interstellar i Memento, articula Dunkerque a partir de tres històries que es van alternant, i que transcorren per terra (un soldat que busca lloc en un vaixell per fugir), mar (un dels centenars de petits vaixells que ajuden al trasllat) i aire (un pilot anglès que s’enfronta als avions alemanys que massacren els aliats). Explica Nolan, director i guionista del film, que tenia “moltes ganes d’explicar aquesta història des de feia temps”. “Igual que la majoria dels britànics, vaig créixer amb el mite de l’evacuació de Dunkerque i la victòria que van aconseguir arrencar de les urpes de la derrota. És un element molt important de la nostra cultura. Forma part de nosaltres.” El seu objectiu amb aquesta pel·lícula era llançar el públic a l’acció i al mateix temps ser molt respectuosos amb la història”.

Ja sigui en càmera subjectiva, com si veiéssim el que veu un soldat, en perspectives més clàssiques o en imaginatius plans, tot plegat acompanyat d’una èpica banda sonora de Hans Zimmer, el cineasta anglès ens endinsa en aquest infern en què es va jugar a cara o creu el curs de la Segona Guerra Mundial. No dedica gaire estona a presentar els personatges, que comparteixen el protagonisme de manera oral, i combina els moments més íntims i pausats amb espectaculars escenes èpiques, de vaixells que s’enfonsen, combats aeris o bombardejos a la platja. Nolan tampoc glorifica els soldats: els mostra com éssers humans que pateixen, passen por, i malgrat tot lluiten perquè els hi va la vida i la dels seus éssers estimats.

El repartiment és exclusivament masculí i molt potent, tots en papers del bàndol aliat. Un grapat d’actors molt joves, de la mateixa edat dels soldats atrapats a Dunkerque, interpreten els personatges principals: l’anglès Fionn Whitehead, el francès Damien Bonnard, el gal·lès Aneurin Barnard... S’hi afegeixen un debutant que ja és una estrella pop, Harry Styles, membre de One Direction, i alguns actors coneguts: l’esmentat Kenneth Branagh, Mark Rylance, Tom Hardy, James D’Arcy, Cillian Murphy...