Pilar Cruz. situació crítica
maria palau
“Als artistes no se'ls pot tractar com si fossin una empresa”
Té sentit, la crítica d'art, avui?
Si tot el món es converteix en prescriptor, té sentit que hi hagi anàlisi, crítica, algú que problematitzi la mirada. Una altra cosa és d'on prové i qui exerceix aquesta crítica, que estigui deslocalitzada de l'acadèmia i dels circuits clàssics.
El crític s'ha convertit en artista i l'artista en crític?
L'artista ha de tenir mirada crítica i ha de poder contextualitzar el treball que fa. I no s'ha d'entendre la crítica fora de la pràctica artística.
Quin és el seu museu preferit? En quin no entra mai?
El Frederic Marès; em fascina que un museu mantingui aquest esperit de cambra de meravelles, que la lectura comissarial de la col·lecció l'hagi de fer l'espectador, que no vingui marcada per la museografia. Mai no he entrat al Museu del Barça o museus d'aquest tipus.
Tàpies té successor?
Tàpies funciona com una sort de mite fundacional de l'art català, i en aquest sentit encara no ha aparegut una figura de consens com ell, ja sigui com a referent en la seva importància històrica i identitària, ja sigui com a símbol popular dels mals de l'art contemporani... només cal veure aquella notícia d'El Mundo Today en què renega de la seva obra després de graduar-se la vista.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
Sí que hi ha grans noms històrics i en l'art contemporani pesen, però aquí hi ha un potent teixit artístic ple de noms menys coneguts, que treballen en àmbits locals i que es mouen en àmbits internacionals. Dotzenes de noms amb un treball seriós, constant, sense els quals no podríem entendre l'art català recent.
Per quins artistes aposta?
M'interessen els que qüestionen la seva pràctica i són incòmodes d'etiquetar.
Realment l'interessa l'art, al públic català?
Al públic li interessa el que té l'oportunitat de conèixer i de veure. L'interès es genera si es programa posant el focus en les maneres que el públic té de consumir el fet artístic, i si es dóna l'oportunitat de fer un bon treball de mediació i si les humanitats no desapareixen del currículum escolar.
Som un poble artísticament madur?
El gran públic està capacitat per entendre el treball artístic contemporani. Una altra cosa és com s'explica des de l'escola o el tractament que hi donen els mitjans de comunicació, i és obvi que d'aquí és d'on surten els tòpics, els desconeixements i els rebutjos.
Els polítics es creuen l'art català?
Si se'l creiessin hi posarien més pasta i la cultura seria central en els seus discursos. De totes maneres, la situació a Catalunya no està tan malament com en altres comunitats autònomes. Aquí hi ha pocs programes de suport a l'artista, però d'haver-n'hi, n'hi ha, i alguns funcionen molt bé amb pocs recursos, tota una heroïcitat, com els programes de suport a artistes emergents, com Sala d'Art Jove, i això és una cosa que no veus en altres llocs, en què les ingerències i la discontinuïtat són brutals. L'ideal seria que les institucions artístiques i museístiques programessin més artistes locals, que no s'oblidessin dels de mitja carrera, que hi hagués continuïtat en els programes i, last but not least, que no se'ls tractés com si fossin una empresa, amb pagaments a 90 dies, i coses d'aquest estil; que això també és polític.
