Un joc molt seriós

Pablo Martín Sánchez (Reus, 1977) té una mirada que, de tan neta, és cristal·lina; un somriure insinuat dominant tothora la seva expressió; una conversa fluïda (si obviem els lapsus de memòria) i un tarannà distès, senzill, proper. El més important, però, és que és un molt bon novel·lista.

Presenta la novel·la Diario de un viejo cabezota (Reus, 2066), publicada per Acantilado, que també va publicar els dos llibres anteriors de Martín, El anarquista que se llamaba como yo (2012) i Tuyo es el mañana (2014). Tots tres títols formen una trilogia amb què Martín juga amb una autoficció radicalment allunyada de l’autocomplaença. No es mira el melic i magnifica el que hi troba, aconsegueix que el lector busqui el melic de l’existència i es plantegi tot de temes arrossegat per una trama ajustada. A tots tres llibres (el primer ambientat entre finals del XIX i principis del XX, el segon el 1977 i el tercer en el futur) ell és més o menys protagonista. En la novel·la present ho és molt, perquè un Pablo de 89 anys escriu un diari entre el 24 de juny i el 30 de setembre del 2066. I és el que llegim.

“A les tres novel·les jugo saltant la frontera entre la realitat i la ficció, que és el que les uneix. En algunes hi ha més realitat i en altres més ficció. En aquesta última hi ha dos blocs, el que explica el protagonista anterior al 2019 i el que ha passat després, que, naturalment, no pot ser altra cosa que ficció”, comenta Martín. “A banda, hi ha un constrenyiment en l’espai; a la primera hi havia molts escenaris internacionals, en la segona veiem la Transició bàsicament des de Catalunya i en aquesta tot passa dins del centre psiquiàtric Pere Mata de Reus”, afegeix.

Defineix la trilogia com a “biografia mínima”. Que ningú pensi en Karl Ove Knausgard, sisplau. Martín no s’autoflagela ni exposa la intimitat del seu entorn. “La literatura és la meva vida, però jo la vida l’entenc amb humor; per això la meva filiació per la patafísica, per l’Oulipo, que són corrents literaris que sempre han tingut la part lúdica molt present, però des del respecte i la qualitat”, assegura. Martín és el 41è membre d’Oulipo des que el 1960 van crear el grup Raymond Queneau i François Le Lionnais. Sorprenent.

Martín divideix el seu temps a terços entre escriptor, traductor i professor. Té dos doctorats i es va formar com a actor a l’Institut del Teatre.

“M’ho passo molt bé escrivint i en aquesta obra més perquè em ric de mi mateix i m’hi exposo; si cal jugar, ho faig a fons”, confessa. “És un equilibri entre prendre’m seriosament l’escriptura però entendre-la com un joc. Per mi, escriure és un joc molt seriós”, conclou.

Diario de un viejo cabezota el va començar el 2017, aprofitant una beca a França. “Vaig dedicar aquell estiu a llegir distopies, dietaris d’altres i informacions sobre Reus.” Quan ja tenia tot el material, el va ordenar en un mural, fitxes, plànols..., abans d’anar-se’n a una estada a Suïssa. “Em vaig tancar en una cabana davant del llac Léman, del 24 de juny al 30 de setembre, per escriure el diari del Pablo en temps real, amb tot el material que m’havia estat preparant al llarg d’un any; després el vaig retocar, però poc, perquè volia mantenir la frescor.”

Cal destacar que no deixa de ser el diari d’un escriptor que, tot i que fa molts anys que va abandonar la creació, manté un bon pols narratiu i un extens bagatge referencial.

“Hi ha tres motius que poden dur a una situació postapocalíptica: un cataclisme com el provocat per un meteorit, un conflicte polític i un origen pandèmic.” En el seu cas, és el segon, després de la Tercera Guerra Mundial.

Martín destaca la importància de la cita inicial de Lionel Shriver: “Les trames ambientades en el futur toquen temes que espanten en el present. No parlen del futur.”