Passa sovint: es pot entendre la denúncia (i compartir-la ideològicament) sobre una injustícia o una forma de repressió, però a la vegada posar en dubte les formes amb les quals es realitza i que, com també passa sovint, es recorri a la manipulació sentimental. Un nou exemple és Papicha, sueños de libertad, el primer llargmetratge de Mounia Meddour, algeriana que, a mitjans de la dècada dels 90, quan tenia divuit anys, va haver de marxar del seu país (amb destinació a França, on va formar-se en el món audiovisual) després de rebre amenaces dels islamistes fonamentalistes que, en plena guerra civil, combatien contra el govern del FLN després que aquest hagués suspès les eleccions que, el 1991, va guanyar el FIS (Front Islàmic de Salvació), que també va ser il·legalitzat.

Meddour ha transfigurat la seva experiència personal en una ficció que, amb l’afegit del sueños de libertad, du per títol el nom (Papicha) amb el qual són referides les joves algerianes. Tot i que té un cert protagonisme coral, unes noies que resideixen a la ciutat universitària d’Alger i que s’escapen a les nits per anar a una discoteca desafiant els controls, el relat es focalitza en una jove aspirant a dissenyadora de moda que, en contra de la repressió i les amenaces misògines en nom de la religió, s’entesta a fer una desfilada de models amb el suport de les amigues. Es pot estar a favor de la complicitat entre aquestes noies i del seu “somni de llibertat”, però el film, subratllant en tot moment un missatge inspirat per una indignació que també resulta més que comprensible, abusa de l’explotació melodramàtica, força les emocions amb situacions que provoquen la llàgrima o la ira, de manera que ens empresona.