Sílvia Cantos ha après a levitar, o així afirma que se sent després d’haver aconseguit una fita somiada des de sempre: publicar una novel·la. Ulls de nit (Columna) és el debut d’aquesta bibliotecària, periodista cultural radiofònica i consumidora compulsiva de novel·les nascuda a Argentona el 1980.

Corín Tellado no feia alta literatura, però va ser un agraït suport anímic per a moltes lectores en la foscor del franquisme. Afirmava que no feia obres romàntiques, sinó de sentiments. Cantos també rebutja l’etiqueta de novel·la romàntica per la connotació pejorativa que sol carregar. En canvi, és una fan declarada de les novel·les d’amor de Xavier Bosch. “D’acord, potser sí que Ulls de nit té parts romàntiques, però també d’amor paternofilial i d’amistat de les que duren tota la vida; inclou molts més temes que una relació de parella idíl·lica; és per a qualsevol persona que tingui una mica de sensibilitat”, explica l’autora.

Ulls de nit narra, amb molts salts temporals ben estructurats, des de la infantesa fins a la quarantena de la Lia, una noia que té por a les relacions de parella serioses. És filòloga, treballa en una llibreria i ha publicat una novel·la que ha estat un èxit. En una escapada estival a la localitat italiana de Positano –també hi surten València, Madrid, Barcelona i Formentera– coneix el Joan, amb qui manté una relació tòrrida que dura mentre són allà. Passaran força anys abans de retrobar-se perquè “la Lia té ganes d’estimar, però no vol patir, i això va junt”.

A banda, la Lia té dues amigues de l’ànima, la Lola (cantant) i la Marta (galerista), totes tres diferents i complementàries. I encara un tema emocional més, un dol per superar, el de la mort del pare. Aquest és un dels aspectes en què Cantos juga més clarament la carta de l’autoficció, fins i tot dedica l’obra al seu pare. “On hi ha més veritat de tota la història és en el moment de la pèrdua del pare; em vaig obrir en canal i va ser una teràpia per passar el dol que feia anys que arrossegava. El meu pare i el de la Lia no són iguals, no ho pretenia, perquè en el fons és un homenatge a tots els pares.”

Una altra de les potes temàtiques de la novel·la són els referents literaris: n’hi ha una trentena llarga, entre autors i títols. “Qui em coneix sap que sempre parlo de llibres i a la novel·la no podia deixar de fer-ho; són llibres que m’agraden, que m’han marcat al llarg dels anys”, admet Sílvia Cantos.

Hi ha personatges secundaris entranyables, com l’Antoni (inspirat en un senyor d’Argentona, savi de la ceràmica) i la Isabella de l’hotel de Positano, una inductora al limoncello. “Tots els personatges tenen coses meves o de gent propera a mi; si continuo escrivint, potser arribaré a tenir prou domini per inventar-me els personatges del tot.” Poden apostar que continuarà escrivint.