Art

L’àcid de Tàpies

La fundació de l’artista exposa una selecció de gravats calcogràfics fets entre el 1988 i el 1990

Núria Homs: “El gravat li va permetre de reforçar el vessant social del seu art”

Tàpies va decidir a principis dels anys cinquanta que volia fer un art d’avantguarda al servei de la societat. Conscient que les seves pintures tenien una difusió limitada, es va conxorxar amb el gravat per poder fer arribar la seva obra a molta més gent. “El gravat, pel seu caràcter múltiple, li va permetre de reforçar el vessant social del seu art”, sosté Núria Homs, comissària de l’exposició Antoni Tàpies. L’àcid és el meu ganivet, que es pot visitar a la fundació de l’artista fins al 24 de maig.

El títol de la mostra s’ha extret del llibre Converses amb Antoni Tàpies (Edicicions Polígrafa, 1988), de Barbara Catoir. “Quan submergeixo la planxa de coure en una cubeta amb àcid nítric, en aquell moment l’àcid és el meu ganivet”, va confessar l’artista a l’autora alemanya per fer-li entendre que amb el gravat cercava el mateix que amb la pintura: impregnar-lo de la seva mateixa riquesa textural, però sense tocar el paper. D’aquí que, davant la impossibilitat de poder utilitzar el ganivet, l’àcid va ser el seu aliat.

Aquesta nova exposició de la Fundació Tàpies se centra en la tècnica calcogràfica, és a dir, el procés de gravar una imatge en una planxa metàl·lica. La selecció d’estampes que s’ha fet, totes préstecs de la família de l’artista i que feia un parell de dècades que no s’exposaven, pertany al període 1988-1990, en plena maduresa d’un Tàpies que es resistia a repetir fórmules d’èxit i que continuava compromès amb l’experimentació. Per a l’artista, va ser tot un repte, però no el va assumir en solitari. Va recórrer a dos savis del gravat, Joan Barbarà i Joan Roma, als quals va forçar a dur els seus coneixements a límits que ells tampoc havien explorat mai. “L’ambició de Tàpies de subvertir la tècnica tradicional els va fer fer coses que no estaven acostumats a fer”, precisa Homs.

Per exemple, a gestar gravats amb dues i fins i tot tres planxes, perquè Tàpies estava obstinat en fer obres de grans formats, absolutament insòlits en la història d’aquest mitjà. Aquesta monumentalitat és una de les particularitats d’aquest moment del Tàpies gravador. I és una altra prova de l’interès que tenia a conferir al gravat la mateixa categoria que la seva pintura. I ho aconsegueix, per exemple en peces tan extraordinàries com Flud, un aiguafort que s’emmiralla en un dibuix que va fer al segle XVI el metge i cosmòleg anglès Robert Fludd (no se sap ben bé per què Tàpies es va menjar una d) per suggerir la foscor prèvia a la creació de l’univers.

Tàpies recorre a la seva iconografia habitual en tots aquests gravats calcogràfics: la creu, les parts del cos, les xifres i les lletres, els objectes quotidians… També els dota d’una forta càrrega de filosofia oriental. I sempre està disposat a saltar el guió per assolir uns resultats imprevistos, sensibles a l’accident i a l’atzar. A Graffiti sobre ciment, una altra obra magnífica, Joan Roma el va convidar a deixar la planxa metàl·lica al sol per incorporar-ne els seus efectes abrasadors.

La mostra de la Tàpies es completa amb alguns llibres de bibliòfil d’aquesta mateixa època, com Art i espiritualitat, que conté el discurs que l’artista va llegir el 22 de juny del 1988 al paranimf de la Universitat de Barcelona quan va ser investit doctor honoris causa, i dos gravats. Paraula i imatge es mariden per combatre una de les grans amenaces que veia Tàpies en els nous temps: la banalitat. El seu àcid, afilat com un ganivet, també tenia la virtut de corroir-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia