Cum laude. Baró d’Evel s’ha graduat en maduresa artística. Ha sabut dimensionar la seva inquietud amb totes les múltiples facetes artístiques sense perdre el seu món, tant tendre com còmic, com tràgic. Han fet, doncs, un teatre tridimensional, que no entén de plans que els limitin. Falaise vol dir abisme. I ells s’hi han abocat. Com ho han fet cada vegada, però aquest cop amb la major maquinària disponible al seu abast. I han creuat un viatge poètic que si no s’entossudeix a traçar un missatge clar:és per decantar les seves cites mig dites, esquitxos a la paret que perfilen un mon complex saturat de comunicació. Al final, qui viu fluint la vida radicalment, com els animals, és qui respira i el que troba la plenitud.

Després de Là (Lliure de Gràcia, 2018) en què Camille i Blai provaven d’entendre’s en el món íntim de la parella, ara s’atreveixen imaginar la troballa de tota una comunitat (potser futurista desorientada enmig d’un búnquer mig derruït). El desenllaç de Falaise evoca Bèsties (Temporada Alta/Mercat de les Flors, 2015). Perquè aquell grup que teixeix confiança des de la major de les negrors, balla una coreografia que recorda (si no és la mateixa) la de la carpa entre bales de palla, contorsions i intèrprets projectats i recollits pels companys.

La troupe de Falaise torna a ser nombrosa. Tothom té el seu moment però el que respira principalment és el treball actoral, en conjunt. L’espai i el vestuari són personatges que es desconstrueixen (com a Là, però a la inversa). El joc es multiplica amb un espai sonor perquè hi ha microfonats parets i terra. El vol dels coloms i el pas del cavall potser no són imprescindibles, però formen part de la família. Tot queda integrat en aquesta mena de pintura amb aires de ritual, de mite de les cavernes. Aquests humans desconfiats del futur, que són ben actuals, sobreviuran si escolten la natura i l’altre. I, en el fons, a si mateix.