Una poeta a l’Europa actual

L’actriu polonesa Kristina Janda (que, entre finals dels últims anys setanta i primers dels vuitanta, va adquirir un cert prestigi arran de L’home de marbre i L’home de ferro, d’Andrzej Vajda) és la protagonista absoluta de Dolce Fine Giornata, dirigida pel realitzador polonès Jacek Borcuch, que, per a la seva distribució a l’Estat espanyol, s’ha rebatejat amb el nom de Un atardecer en la Toscana, un títol del qual deu suposar-se que té més ganxo comercial en invocar el d’altres pel·lícules pròximes a la comèdia romàntica amb un bell paisatge de fons. No és el cas, tot i jugar amb la Toscana com a decorat.

L’actriu hi interpreta una poeta encimbellada pel premi Nobel que, a la seva maduresa, sembla entregada a un dolce far niente mentre condueix un cotxe Porsche en trajectes amenitzats amb cançons de Mina, manté una relació distant amb la seva filla conservadora i amb el seu marit en espardenyes, es complau amb un jove amant egipci i es mou amb un aire de superioritat displicent.

En tot cas, aquest personatge força antipàtic sembla el pretext per realitzar un film discursiu sobre Europa. És curiós que la poeta, una polonesa-jueva que va exiliar-se del seu país arran de la llei marcial de 1981, es refereixi a Europa com si Polònia no en formés part. Ho fa en un discurs públic on afirma que estima Europa per ser la pàtria de la Raó i la Llibertat, però on també denuncia que està envaïda per la por i el racisme. És un discurs que pagarà car, de manera que el film sembla voler fer present l’autèntica veritat incòmoda dels poetes.

Tanmateix, Jacek Borcuch ho fa d’una manera tan simplista com ambigua invocant de manera força estranya tant el feixista Ezra Pound com la ràbia de Pasolini.