Nit d’octaves, ‘hits’ i lluentons

Sembla increïble, però Mariah Carey no havia actuat mai a Catalunya fins dilluns, quan el Festival de Pedralbes va penjar-se la medalla d’haver fet debutar a Barcelona qui, amb més de dos-cents milions de discos venuts i divuit números 1 a les llistes dels Estats Units, és considerada una de les artistes de més èxit de la història de la música. Acompanyada de quatre musculosos ballarins, amb els quals Carey amb prou feines va interactuar, cinc instrumentistes obligats a deixar aparcat qualsevol anhel de protagonisme i tres coristes fent-li en tot moment de coixí, Carey va saldar deutes pendents davant 2.300 espectadors amb prou motius per sentir-se privilegiats, perquè l’oportunitat de veure Mariah Carey, carn de Palau Sant Jordi, en espais de mida mitjana com el de Pedralbes no és precisament habitual.

La vocalista de Long Island, que sí, però, que havia visitat Catalunya l’any 2002 per cantar a Operación Triunfo i que el 2017 va ser sorpresa firant-se a Passeig de Gràcia, va comparèixer a l’escenari de Pedralbes amb gairebé mitja hora de retard. Qui tenia ben esmolats els ganivets per criticar-la, però, no va tenir més remei que enfundar-los de seguida, perquè la cantant de les cinc octaves, amb A No No, pertanyent al disc que venia a presentar, Caution, defensat més tard amb dos altres temes, ja va demostrar que les seves condicions vocals eren notables. I, tot i que la posada en escena, des del primer moment, ja es va veure que seria molt pròpia dels anys noranta, el xou, que només va durar una hora i vint-i-cinc minuts –però durant els quals Carey va ser capaç de cantar 23 cançons–, va agafar de seguida agilitat i ritme.

La diva va lluir fins a cinc vestits diferents –predomini dels lluentons, tot i que el més espectacular, el segon, tenia brodats lluminosos– i, davant d’un públic entusiasta i, en molts casos, deixant via lliure a la seva faceta de fan, va anar repassant els punts més àlgids dels seus trenta anys de carrera servint-se, durant bona part del xou, d’arranjaments de música disco. Carey va fer constar que sabia perfectament que aquell era el seu primer concert a Barcelona; va remarcar les essències ballables de cançons com ara Anytime you need a friend i Fantasy; i, amb One Sweet day i Always be my baby, dos temes del que és, segurament, el seu millor disc, Daydream (1995), va fer saber que jugaria a fons, també, la carta emocional. Va començar a cantar My all (regravada, en el seu dia, com a Mi todo) en castellà; va permetre’s de signar uns quants discos que li lliuraven els espectadors de les primeres files mentre abordava una versió del Last night a DJ saved my life d’Indeed; va revelar, abans de cantar We belong together, que The Emancipation of Mimi (2005) era un dels seus discos preferits, i va acomiadar-se amb dues power ballads –Hero i la incommensurable Without you de Badfinger que també va popularitzar Harry Nilsson– que van confirmar-nos que, a Mariah Carey, encara li queda camí abans de ser encaixonada en el bagul de les velles glòries.