L’hedonista que mira

Leopoldo Pomés va néixer a Barcelona el 1931. Cal dir-ho d’entrada perquè el 17 de novembre farà 88 anys i pel caminar lent i la veu escassa se’l veu gran. Però la memòria gratament selectiva i la simpatia innata el rejoveneixen. Provoca una enveja sana per tot el que ha viscut i, sobretot, per tot el que ha mirat al llarg d’aquestes gairebé nou dècades. “Mirar, per mi és el més important de tot. Goethe va dir: “Pensar és més interessant que saber, però menys que mirar”, i jo no deixo de mirar, no ho puc evitar, soc així”, confessa amb una sinceritat despullada, present al llibre de memòries No era pecat. Vivències d’una mirada (Edicions 62 en català i Tusquets en castellà).

L’editora Pilar Beltran afirma que “recull una part dels seus records íntims dels anys de formació vital i professional”. I el text de Pomés –amb un currículum professional impressionant, llorejat amb els premis més importants– està presentat com un banquet amb Entrants, Primer plat, Segon plat, Postres i Cafè, copa i ‘petits fours’. Cada apartat conté anècdotes breus i de lectura addictiva sobre els seus primers anys, com ara una relació sexual frustrada amb una prostituta culturista i muda; sobre la relació –aquesta consumada– amb els artistes de Dau al Set (i la mala jugada que li va fer Modest Cuixart en una visita a Picasso), els anuncis de Freixenet (encantador Gene Kelly i odiosa Gwyneth Paltrow), les cerimònies d’inauguració del mundial de futbol del 1982 i dels Jocs Olímpics del 1992 i un llarg etcètera; són 108 peces que converteixen el menú en menú degustació. I tot amb la companyia de desenes de noms de gent important i famosa amb qui es va relacionar. Ell també és important, però no ho transmet, parla al lector des de la sinceritat i la humilitat de l’home que mira i sembla que no fa res més.

El títol parteix d’una revelació gràcies al diccionari. “Segons les doctrines religioses de l’època, tot era pecat. Quan em vaig confessar una vegada, el capellà em va dir que havia de fer penitència i ja no podria combregar... Per això, quan més endavant vaig llegir la definició d’hedonista em vaig sentir salvat. Era tan bonica. I el que jo feia no era pecat!”, explica amb la mirada brillant.

“La sort m’ha proporcionat grans moments, com el dia que vaig veure per primer cop la Karin... Al passeig de Gràcia el sol traspassava les fulles dels plàtans i la va cobrir amb milers de taquetes de llum”, recorda encara emocionat de quan va conèixer Karin Leiz, de qui molts anys va ser parella sentimental i professional i amb qui comparteix quatre fills i set nets.

Ella i algun dels fills van ser presents en la roda de premsa d’ahir, al restaurant de Pomés Il Giardinetto, dissenyat per Milá i Correa i premi FAD del 1974. I quan algú dels moltíssims mitjans de comunicació presents li va demanar que ell, que ha estat un home tan relacionat amb la bellesa femenina i l’elegància en general, actualment on la troba, va respondre: “En la Karin.”

D’entre les moltes campanyes publicitàries en què va treballar, una de les més recordades potser és la de l’anunci de Terry, amb la model Margit Kocsis dalt d’un cavall blanc. “Vázquez Montalbán va escriure que amb aquell anunci jo havia erotitzat tot el país”, recorda el fotògraf. I va recosint records en directe, a mesura que parla, enfila l’un amb l’altre, però amb mesura, com fa al llibre, realment amè, divertit i en molts moments interessant, en part gràcies a la bona feina d’endreça i d’estructuració que ha fet la periodista Lídia Penelo.

De comiat, Pomés deixa una reivindicació des de la mirada –no podia ser d’altra manera– del plaer –no podia ser d’altra manera– del revelatge fotogràfic, avui dia gens comú. “Quan amplies la imatge, quan poses el paper verge en la cubeta i la imatge apareix del no-res i cada cop és millor, millor, millor... És un moment increïble”. I no és pecat. Ni engreixa.