Desamortització emocional

Fa unes quantes setmanes llegia una entrevista a una psiquiatra nord-americana que ens alertava dels perills dels sistemes de missatgeria mòbil i de les xarxes socials entre els nostres joves. Rere la llum asèptica dels dispositius, els adolescents se senten valerosos per lliurar-se a qualsevol combat. En les societats del capitalisme avançat, l’individualisme defuig les relacions fortes (l’amor líquid de Bauman), on la independència personal es troba en perill. L’amor és entès com una transacció econòmica, d’aquí que molts joves s’encoratgin a abandonar una relació a través de les tecnologies, un fet potencialment perillós arribada l’edat adulta.

També els ballarins de Pasionaria semblen haver-se desvirtuat a mans de la robòtica i la tecnologia, un espai que el director i coreògraf de La Veronal, Marcos Morau, converteix en quelcom de fantasmagòric i buit. Amb vuit ballarins sobre l’escenari i una escenografia de Max Glaenzel que projecta un espai sinistre i impersonal (podria tractar-se d’una presó, un hospital o una comissaria, d’estètica gèlida). Pasionaria es proposa un viatge a un món futur on els éssers humans han patit una desamortització emocional. Sota les directrius del Koba, un codi del moviment marca de la companyia, els ballarins ens traslladen a una ficció que s’acosta a la concebuda per a Un mon feliç, d’Uxley.

Des de la llunyania emergeix a l’escenari una incertesa que abraça tot l’espectacle i que aconsegueix sacsejar-nos; és possible que ens convertim en éssers inanimats incapaços de sentir la passió de les emocions, de l’amor i de la vida mateixa? Aquesta qüestió ens interpel·la una i altra vegada, Morau sap perfectament què fa. Encenent una petita guspira, la nostra ment s’enlaira per recórrer totes les absències i les mancances abandonades als marges de la nostra realitat més immediata. En les actituds i els moviments impetuosos i egocèntrics de la societat postmoderna no sembla que hi hagi espai pel gest que conté el desig i les emocions. Pasionaria descontextualitza, simula i arriba a ficcionar fragments de vida on tot sembla pertànyer a un altre mon, un lloc desconegut d’imatges recognoscibles, on no ens sentim forans. I aquí és on rau, potser, la veritable incògnita exposada per Marcos Morau. La Passió segons Sant Joan i Sant Mateu obren i tanquen la peça, vaticini del patiment que habita en tota passió.