“A la novel·la faig servir molt els referents educatius”

Sí, va ser allò que reps una trucada i et conviden a matar, literàriament. Va ser en el marc de la BCNegra de l’any passat. Es presentava la nova col·lecció del barroc i del Renaixement. Em van convidar a fer un joc de pistes per poder mostrar no només quadres, sinó també altres peces, com ara relíquies i baguls, de la nova col·lecció. Es pensaven que podria ser un robatori i els vaig dir: “Millor matem, no?” L’activitat, que es diu Assassinat de cambra i és gratuïta, la poden fer tots els visitants, els dissabtes a la tarda o el darrer diumenge de mes. Només ho han de comunicar al taulell de l’entrada.

La idea és seguir la sèrie de crims artístics i convidar altres escriptors.

És difícil de resumir... No diguis res va sobre una família, un matrimoni, l’Edit i el Jan, que projecten la seva felicitat en el futur. Són incapaços de ser feliços amb el que tenen. A la novel·la faig servir molt els referents educatius. És el que més volia treballar, a l’obra. Quins referents educatius arrosseguem i com ens enfrontem als problemes.

Sí, soc educadora social i estic avesada a treballar amb persones en risc d’exclusió social. I en aquesta novel·la hi ha crítica social. Tot i que és una novel·la de suspens. La crítica social soterrada és que l’Edit és una persona que arrossega un trauma i el Jan és una persona que pels referents educatius que té és molt competitiu. La societat en què vivim és cada cop més individualista. Sobretot en el tema de les famílies –cada cop es redueix més a les famílies nuclears: pares i fills–, no tenen gaires eines per afrontar els problemes d’avui en dia. I, a més, en el cas de la família que retrato hi ha una manca d’empatia per poder fer front a tots aquests inputs que els mitjans de comunicació ens estan fent arribar.

Sí, tot i que no es diu el nom. Són noms ficticis. Jo fa tres anys que visc a Dosrius i m’han tractat i m’han acollit molt bé. Necessitava treballar aquest ambient, aquesta atmosfera tètrica, fosca, per crear aquest suspens, i no seria just que posés el nom de Dosrius. Però es parla de Can Bosch, que seria Dosrius, i de Montvalls, que seria Mataró.

Hi ha una manca d’empatia perquè estan absorts en els seus problemes i projecten ser feliços a través del futur i són incapaços d’aconseguir-ho amb les seves eines. I es tanquen de tal manera que no poden assumir ni el dolor aliè ni el d’ells.

Efectivament, no és una novel·la de sang i fetge, és una novel·la que parla molt de la violència psicològica. Tot i que també n’hi ha d’altres, però no ho diré perquè seria fer un avançament... I quan parlo que la violència s’hereta no ho dic en trets genètics. Quan una persona s’ha criat en un entorn molt violent, després li costa molt sortir-ne i, a més, tendeix a repetir allò que ha viscut, sigui en el rol de víctima, sigui en el de maltractador. I busquen en les seves relacions un entorn que els és familiar, i normalment són entorns violents. I si no és algú que tingui una capacitat resilient, que sàpiga sortir-se’n pels seus propis recursos, és molt difícil. Per això sempre dic que la violència s’hereta.

Com que volia treballar el tema de referents educatius ho vaig abocar en un problema d’aquests personatges, que estan molt treballats, perquè de cara al suspens els personatges els has de treballar molt bé, fins i tot més que la trama, i volia, com deia, trobar un problema al qual enfrontar-los. I em va arribar de primera mà un cas d’adopció. El procés d’adopció que descric a la novel·la és real, i era un cas de SAF, de síndrome d’alcoholisme fetal. Casualment, quan vaig publicar la novel·la, als mitjans de comunicació van sortir notícies parlant d’això, d’uns estudis que demostraven que el 50% dels nens que són adoptats a Rússia i a Ucraïna patien aquesta malaltia.

Brutal, sí. Fins i tot la Generalitat s’estava proposant fer alguna mena de curset per poder, si més no, avisar. El matrimoni de la meva ficció s’ho troben de cop perquè ho desconeixen. I això planteja un altre tema, que amb un curset no n’hi ha prou. Els nens que pateixen aquesta malaltia, a banda d’alguns trets físics característics, com són els ulls una mica inclinats o malalties de cor, el problema més important que tenen és el conductual. I aquests nens necessiten medicaments, un seguiment mèdic i sobretot molt d’amor. A més, s’acostuma a confondre amb la hiperactivitat.

Sí, perquè criden l’atenció fent trapelleries i provoquen un rebuig que d’altra banda busquen per autoafirmar-se en aquesta personalitat. Però a ningú ens agrada que ens castiguin ni que ens peguin, i és com un peix que es mossega la cua. I els medicaments per tractar la hiperactivitat són contraproduents, són medicaments inhibidors per als que pateixen SAF.

Sí, pobres! És un tema del qual en educació social veiem molts perfils. És una realitat que no es coneix, i per això em va atreure molt treballar-la a la novel·la.

Això s’estava parlant des del setembre i m’imagino que és per avisar. I perquè tu puguis decidir. Perquè tenen dret a ser adoptats, però almenys que puguis decidir. Perquè si no ho saps i t’hi trobes... Si ja un fill et reclama molt d’amor, aquests són nens que te’n reclamen el doble.

La paternitat l’entenc com un fet d’amor. Un fet d’amor cap al fill. I aquí es barreja el que els tècnics en diem nens Ikea. Sembla que es vulgui ser pare construint el teu fill evitant les mancances que has tingut. No es tracta d’això, es tracta d’estimar.

Jo volia defugir del thriller, que ara es ven molt...

Sí. Ja ho vaig fer amb A la seva pell, que tot i que era més canònica la investigadora casual era una educadora social. A No diguis res volia fugir del thriller de trama trepidant, d’aquests amb finals de capítol que avancen una mica el que passarà i que et veus obligat a continuar llegint... En canvi, el suspens el que et demana és temps. Demana crear i recrear-te en una atmosfera. I això s’aconsegueix amb les descripcions –un thriller no vol descripcions–, amb una profunditat en els personatges, que siguin rodons, que no siguin planers, que tinguin contradiccions com tots nosaltres... I jo volia fer una novel·la de suspens allunyada del thriller, que em permetés abordar tots els temes que estem comentant, a nivell individual, de veïnatge, de societat...

Necessitava aïllar l’Edit. No me la podia imaginar a Barcelona, on podria sortir de l’edifici i demanar ajuda, si més no, en una botiga. A la urbanització que descric hi ha veïnatge, però és lluny i no és tan fàcil aconseguir ajut.

Podríem dir que arrossega un trauma, perquè ella se l’ha fet trauma, d’un episodi infantil: la mort sobtada d’un germà quan era nadó. I la seva família, fent al·lusió al títol, No diguis res, actua d’una manera opaca. És a dir, l’amaga, no se’n pot parlar. I això a ella se li enquista, com si fos una culpa, i l’oblida. Un cop enterrat el germà semblava que allà no havia passat res. A tot això, el lector hi podrà tenir accés a través d’uns pensaments recurrents que va tenint l’Edit i podrà entendre ben bé per què està tan traumatitzada. Ella ho té allà, a la memòria i, després, d’adulta, quan s’ha d’enfrontar al fet de no poder-se quedar embarassada, i després per l’adopció del Demian, li esclata com una bomba. Els psicòlegs l’analitzarien com si fos una dona evitativa. Intenta evitar el dolor i s’inventa un món totalment imaginari en què és feliç.

El Jan és més normal. Jo he conegut molts Jan. L’han educat en la competitivitat. Es compara amb el seu germà petit, que després hereta el negoci familiar, i és com una versió millorada d’ell. Arriba a establir un joc de poder amb la mateixa Edit i amb tot el seu entorn. El Jan té una autoestima baixa que el fa ser gelós, envejós..., tot un personatge.

D’inici ja estàs avisant el lector que les coses no aniran bé. Quan comences a llegir la novel·la tens la impressió que alguna cosa no funciona. Tot i que tenen uns referents que podrien ajudar-los, com ara una padrina, la Llúcia, i uns veïns una mica hippies, ells dos es van concentrant en els seus problemes i fins i tot els molesta que els vulguin ajudar.

Quan vaig estar buscant noms per al nen, en ucraïnès sortia Demian, i em va anar molt bé. De referències conscients tinc El cinquè fill, de Doris Lessing, i també El diario de Edith, de Patricia Highsmith. Per això li vaig posar aquest nom a la protagonista.

La literatura ha de divertir, t’ho has de passar bé, tot i que després tinguis altres intencions, com ara fer crítica social. Havia de crear un investigador i en aquest cas és el sergent Vehí, perquè tenia fresca la seva novel·la Torn de nit... Àlex Martín Escribà diu en el seu assaig sobre Jaume Fuster que entre tots els autors ens fem picades d’ullet...

Em llevo molt d’hora, a dos quarts de set, i em poso a escriure, cosa que quan vaig canviar de feina no podia fer. L’energia que gastes com a educadora social, tant psicològica com física, fa que quan arribes a casa estiguis totalment destrossada. Primer em penso i treballo molt bé les novel·les. Escric resums per capítols i sinopsis. Per mi és molt important treballar l’estructura, que cada part tingui les seves subparts i que cada part tingui la seva resolució. Quan tinc això, em llanço a escriure i després faig molta revisió i correcció. Si cal m’agafo festa o vacances... Normalment soc fidel a la meva idea inicial. Sempre sé com acabarà.