És la primera òpera que vaig dirigir, l’any 2003 al Teatro dell’Opera de Roma, de manera que li tinc molta estima. Ha determinat la meva carrera. Representa el primer intent de Rossini d’escriure una òpera còmica que no fos una farsa en un únic acte. La combinació entre la seva vessant còmica i sentimental és important.

És una òpera molt transparent, de manera que, el més mínim error, es nota. I hi ha parts tècnicament difícils de cantar. Els assajos, però, han anat molt bé. L’orquestra va saber entrar des del primer moment en el color d’aquesta partitura i no tinc cap dubte que tant orquestra com el cor faran un gran treball.

No. S’ha fet un gran treball, fins al punt que és perfectament normal escoltar La donna del lago o Maemotto Secondo als teatres, la qual cosa, als anys vuitanta, quan es feien tres o quatre títols, no era tan habitual. Rossini, com a compositor, és, amb Mozart, Bach i Beethoven, un dels genis absoluts de la història de la música. Des de ben jove tenia una estètica musical pròpia i absolutament única, no va agafar inspiració de cap compositor, i els que van venir després, com Donizetti, no van tenir-ho fàcil per allunyar-se de la seva estètica musical.

Intentar fer, precisament, el que Pesaro va fer amb Rossini als anys setanta. Serà un treball més llarg i dur, perquè l’obra de Donizetti és extensíssima. Hi ha publicades ja moltes partitures en edició crítica i, en els pròxims anys, se’n faran més. Als anys 80 i 90, per exemple, hi havia arreu del món tres o quatre tenors rossinians de cert nivell. Avui, almenys, n’hi ha deu. I aquests són els fruits del que es va fer a Pesaro, aconseguir que qui cantés, per exemple, La donna del lago de Rossini fossin cantants de primer ordre a nivell tècnic i vocal. Amb Donizetti, que és un compositor que està entre dos grans pilars, Rossini i Verdi, ens agradaria experimentar quines són les veus adequades per fer-ho.

No l’estimava gens, al principi! Al conservatori estudiava únicament Chopin, Liszt... L’òpera estava molt allunyada de la meva sensibilitat, fins al punt que ens van dur a veure I puritani i em vaig avorrir moltíssim. Quan vaig anar a estudiar a Siena, però, vaig fer un curs de direcció d’àries que va començar precisament amb Rossini i allò em va obrir la ment.

És interessant. Els italians, per exemple, eren uns grans intèrprets de Wagner, que volia que fossin precisament italians els que dirigissin les seves òperes. Ara difícilment es veu un italià dirigir una òpera alemanya o francesa, però, en canvi, es pot veure un coreà o un xinès dirigir-ne una d’italiana o anglesa. Són coses que no entenc.

La meva carrera acaba de començar. Sempre he viscut amb aquesta sensació. Cada vegada que dirigeixo en un teatre ho visc com el primer cop. Vull acabar obres de Verdi, que me’n queden poques. I, després, obrir-me a repertori no italià.