Art

Ramon Pichot, l’ubic

Arriba al Caixafòrum Girona la primera retrospectiva dedicada a l’artista des del 1925, amb una cinquantena d’obres procedents sobretot de col·leccions privades

Amic de Nonell, Rusiñol i Picasso, ídol del jove Dalí, la seva obra travessa els grans escenaris de la modernitat

Va pintar, com Nonell, Canals i Mir, amb aquells tons torrats que els van valdre el nom de “la colla del Safra”; va ser dels primers a exposar, amb Rusiñol i Casas, a la taverna d’Els Quatre Gats; va acompanyar Picasso en la seva escapada a París per l’Exposició Universal de 1900, i va revolucionar el Salon d’Automne de 1905 amb la seva pintura fauve, com un Donatello enmig de les feres. Ramon Pichot Gironès (Barcelona, 1871-París, 1925) és l’artista ubic: la seva figura allargassada i escardalenca apareix a tots els escenaris que de debò comptaven als albors del segle XX, abanderant la desfilada dels Grecos de Rusiñol en les festes modernistes de Sitges; desconjuntant-se en un ball tan frenètic durant el banquet del Duaner Rousseau, que fins i tot la impàvida Gertrude Stein tindria impulsos de senyar-se d’estupor; comprometent-se amb la causa aliada durant la I Guerra Mundial amb uns dibuixos de pobles devastats pels alemanys i lentes corrues de refugiats. No hi ha ni una escletxa per on aquest pintor desguitarrat i joiós deixés de treure el cap, sorneguer i inquiet; per això va fer tants i tan bons amics, d’un cap a l’altre de la sumptuosa taula de la modernitat, des de simbolistes com Eugène Carrière a noucentistes com Enric Casanovas, des dels postimpressionistes als cubistes, a dreta i esquerra, amb temps i tot de jugar també a l’espanyolada, que tant atreia, curiosament, als bascos de París, i de picar l’ullet a aquell jove veí seu de Cadaqués que es deia Salvador Dalí.

“Ell sol serviria per explicar tota una època”, va assegurar ahir el conservador del MNAC, Eduard Vallès, en la presentació de Ramon Pichot. D’Els Quatre Gats a la Maison Rose, que arriba al Caixafòrum de Girona després de passar per Barcelona i Lleida. L’exposició és fruit de la primera investigació exhaustiva sobre el pintor, que ha revelat un personatge tremendament captivador al qual no s’havia prestat prou atenció. “Fins ara no existia cap estudi sobre ell, i l’anterior retrospectiva de la seva obra es remuntava al 1925”, l’any que va morir de tuberculosi a la Maison Rose, el restaurant que regentava a Montmartre amb la seva dona, Germaine, va explicar Isabel Fabregat, autora de la primera tesi doctoral sobre l’artista i comissària de la mostra. Tot i això, Vallès va matisar que, a diferència d’altres exposicions monogràfiques impulsades en els últims anys pel MNAC, aquesta aborda un artista prou conegut: “Pichot ja forma part del cànon de l’art català; per tant, no es tracta ara de reivindicar-lo, sinó de redimensionar-lo.” Fabregat ho ha plantejat com un mapa, geogràfic i temàtic, amb parades estratègiques a Barcelona, París i Cadaqués, i finestres obertes al cartellisme, el gravat, la il·lustració i la pintura, és clar, sobretot els pastels, d’una brutalitat exultant de color. De les prop de 360 peces que va catalogar per a la seva tesi, Fabregat n’ha exposat una cinquantena, la immensa majoria en mans de particulars. “Només hi ha cinc museus catalans que tinguin obra de Pichot”, va dir per remarcar l’ocasió excepcional de veure reunit, potser per última vegada, el llegat d’aquest gran mestre de l’alegria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia