Cinema Estrena

L’estrena del mes

bernat salvà

Fronteres morals

El cineasta i actor islandès Baltasar Kormákur explora a ‘Medidas extremas’ els límits que un pare pot arribar a creuar en defensa dels seus fills

“Hi ha pares que han matat pels seus fills”

On estem disposats a arribar per salvar un fill? El director i actor islandès Baltasar Kormákur es planteja aquesta pregunta a Medidas extremas, un thriller que es va enfosquint a mesura que avança la trama, a pesar del blanc de la neu i el gel dels espectaculars paisatges d’Islàndia on s’ambienta. Una pregunta que no és aliena a aquest cineasta, que és fill d’una escultora islandesa i del pintor barceloní exiliat Baltasar Samper. Que ningú se sorprengui, doncs, que El cant dels ocells soni en un funeral. La pregunta, dèiem, interpel·la el mateix director, segons ens va explicar en una entrevista al Festival de Sant Sebastià del 2016, on aquesta pel·lícula va competir. “Jo sóc un pare de cinc fills amb problemes, cada un amb els seus”, comenta. I no és dels que pateixen els pitjors problemes: “N’hi ha que han matat per protegir els seus fills, he sentit diferents històriques reals d’aquest estil. Un amic meu va tenir problemes amb la seva filla similars als de la pel·lícula i va arribar a carregar l’escopeta i ficar el xicot de la filla al maleter del seu cotxe.”

Kormákur interpreta un cirurgià d’èxit, casat i amb dues filles. La seva vida familiar tranquil·la i feliç comença a complicar-se quan Anna, la seva filla gran, inicia una relació amb un traficant de drogues. La mala influència d’aquest sobre ella i sobre tota la família és cada vegada més perillosa i ell decideix prendre mesures extremes. “Si hi ha alguna cosa que et pot provocar una resposta animal són els teus fills –opina Baltasar Kormákur–. Jo mateix vaig perdre els estreps una vegada amb el pare d’un amic de la meva filla, perquè m’estava mentint sobre on es trobava ella. No estic justificant a la pel·lícula que haguem de reaccionar així, però a vegades es produeixen situacions en què la gent perd el control.”

Després de triomfar en el seu debut amb la comèdia romàntica 101 Reikiavik (2000), Baltasar Kormákur s’ha anat encaminant com a productor, director i actor cap al trhiller, i ha dirigit importants produccions de Hollywood com Contraband (versió nord-americana amb Mark Whalberg de Reykiavik-Rotterdam, que ell mateix produïa i protagonitzava) i Everest, adaptació del best-seller de Jon Krakauer La febre del cim. Medidas extremas suposa el retorn al cinema islandès, fent gairebé tots els papers de l’auca: director, guionista, protagonista principal i productor. “A Islàndia diuen que una dona despullada aprèn molt ràpidament a teixir –comenta, somrient–. Per poder dirigir allà, tu mateix has de produir i fins i tot escriure el guió.” Interpretar un paper principal d’un film que dirigeix no li suposa cap problema. “Jo abans de dirigir havia estat actor i no m’importa ser un dels protagonistes de la pel·lícula, però fins ara només havia fet un paper secundari a les meves pròpies pel·lícules. En aquest cas, no hi ha gaires actors per escollir a Islàndia i jo em sentia molt apropiat per a aquest paper, per la meva condició de pare i per altres característiques.”

També s’allunya de Hollywood per la complexitat dels personatges: “El cinema nord-americà mostraria un esquema més senzill: un pare heroic, una filla víctima i un home malvat. Jo faig un plantejament més complicat. La filla realment està enamorada de la seva parella i el pare d’ella ho entén, però això fa la situació més complexa. I el pare i el noi no són tan diferents, tots dos són violents, a tots dos els agrada controlar la situació i cap d’ells no es vol rendir.”

Els espectaculars paisatges nevats donen força i personalitat a aquest thriller. “Hi ha pel·lícules rodades a Islàndia que saben capturar la força d’aquests paisatges. Per a mi són molt importants, són part de mi, de la meva experiència. Quan estic allà passo molt temps al camp, munto a cavall... Em provoquen una certa sensació de solitud, de sentir-me petit, a les mans de Déu, impotent davant d’aquesta gran natura.” El món de què parla al film, el petit poble polonès on arrenca l’acció, forma part de la cultura jiddisch, un dels temes del Festival Cinema Jueu d’aquesta edició, que s’allarga fins al 30 de setembre. “La cultura jiddisch prové dels jueus que venien d’Espanya, d’una banda, i dels que venien de Rússia –explica Radu Mihaileanu–. Es van instal·lar sobretot a Alemanya i Polònia i la llengua jiddisch combina l’alemany i l’hebreu, que era la llengua de la Torà. Va esdevenir una veritable cultura, una manera de ser, amb petites variants lingüístiques segons el país, amb aquesta llengua, una cultura escrita, oral i musical.” Com apareix a la pel·lícula, “una gran part d’aquesta cultura va morir amb la Segona Guerra Mundial, els nazis van exterminar els petits poblets jueus, anomenats shtetl, que és on aquesta cultura estava més viva. Després de la guerra, només algunes persones grans d’Europa de l’Est parlaven encara el jiddisch; es va conservar una mica a Nova York, també a Israel, però poc, perquè es parla un hebreu modern. Alguns joves l’han volgut aprendre, però és una llengua que a poc a poc desapareix.”

Medidas extremas
Eiðurinn
Direcció: Baltasar Kormákur Intèrprets: Baltasar Kormákur, Hera Hilmar, Gísli Örn Garðarsson, Margrét Bjarnadóttir Gènere: drama/thriller País: Islàndia, 2016


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia