Cinema

Paco Plaza

Director de cinema

“Els adolescents són els grans mutants”

L’educació religiosa ens ha generat una mena d’univers Marvel de grans bons i grans malvats

Paco Plaza (València, 1973) creu que el terror és “un gènere perfecte per intentar parlar de coses que t’importen”. No busqueu només ensurts, doncs, en pel·lícules d’aquest gènere que ha dirigit sol (El segon nom, Romasanta, [Rec]³: Gènesi) o en companyia de Jaume Balagueró ([Rec] i [Rec]²). Verónica, protagonitzada per la jove debutant Sandra Escacena i per Ana Torrent, s’inspira lliurement en un cas real que va passar a Vallecas el 1991, l’únic a l’Estat espanyol amb un informe policial on es parla de fenòmens paranormals, però és també un film molt personal de Paco Plaza, que n’és director, coguionista i un dels productors.

Feia ‘ouijas’ amb els seus amics quan era adolescent?
Sí! No sé ara, però en aquella època era molt habitual. L’exploració del que és desconegut, del que és parapsicològic, és habitual en l’adolescència. La teva personalitat es comença a forjar en la transgressió de límits, d’allò que no pots fer: comences a provar les primeres cigarretes, la primera borratxera, la primera relació íntima... En aquest sentit, almenys en la meva adolescència, tot el flirteig amb el que és paranormal formava part d’aquesta transgressió.
Hi ha qui diu que el got es mou amb la força mental, o directament amb el dit. Què creu?
Si quan fas la ouija hi ha dues opcions, que un esperit és dins el got i el mou, o que jo mateix el moc amb la força mental, no sé quina em sembla més paranormal. Em sembla molt més interessant si amb la força de la meva ment puc moure un got que no el fet que vingui un esperit a moure’l. Tots els que ens hem criat en el catolicisme, i jo vaig anar a una escola de capellans, tenim una relació amb el que és sobrenatural molt quotidiana. Jesucrist va morir, però va ressuscitar; la Verge Maria va concebre sense pecat... Tot és un desafiament a les lleis de la ciència i la lògica que fan que el teu cervell sigui molt permeable al que és paranormal.
Les històries que explicava la meva àvia sobre el dimoni feien molta por...
L’educació religiosa ens ha generat una mena d’univers Marvel de grans bons i grans malvats. Molta gent al·lucina amb Darth Vader, però més dolent que Satanàs no hi ha res, és el gran dolent. Ni Hitler ni cap altre personatge de ficció o de la vida real poden competir amb ell. I tot això, aquesta divisió entre els bons i els dolents, ho devem al cristianisme. Els sants que eren torturats i no sentien el dolor són superherois. Hi ha una iconografia mitològica del cristianisme que és riquíssima i ens proveeix d’unes eines per relacionar-nos amb el que és sobrenatural d’una manera totalment familiar.
‘Verónica’ és un encàrrec, però també ha dit que és una pel·lícula molt personal. Per què?
Tot va començar amb un encàrrec d’Enrique López Lavigne [el productor], que volia fer una pel·lícula sobre el cas Vallecas, un expedient molt famós perquè és l’únic cas en la història en què un inspector de policia espanyola ha posat per escrit que ha estat testimoni d’elements sobrenaturals. Vaig començar a investigar el cas i a ficar-me en els personatges. Sempre que escrius una pel·lícula, al final acabes escrivint una autobiografia. És impossible sostreure’t de dotar els personatges d’allò que coneixes, del que has viscut. Les teves vivències són la massa de ciment amb què construeixes les històries. Era inevitable ficar-hi molt de mi, de la vida amb els meus germans. Els meus pares també tenien un bar i treballaven moltíssim. La meva germana era una mica com Verónica, ens cuidava, teníem una mena d’univers compartit amb els germans, suposo que tothom que s’ha criat amb germans sap de què parlem... Això acaba impregnant tota la pel·lícula.
‘Verónica’ parla també del trànsit de la nena al món adult.
Sí, perquè els adolescents són els grans mutants. Els homes comencen a parlar amb una veu diferent, els surten pèls en llocs estranys... Estàs mutant, d’alguna manera. En el cas de les dones, a tots aquests canvis físics se’ls afegeixen dues coses definitives: la mirada del món cap a elles canvia quan comencen a desenvolupar-se físicament, la manera de mirar-les, de tractar-les, és diferent; i el dia que els ve la menstruació, de la nit al dia, comencen a sentir aquesta frase lapidària de “Ja ets una dona”, com si la vida de nena s’acabés de cop, verbalitzat en un moment concret. En aquesta confusió i pànic de no reconèixer-se una mateixa és on volia ancorar la pel·lícula d’una manera més psicològica.
El que apareix al film es correspon amb l’informe policial?
Hi ha detalls. Hem agafat elements iconogràfics que sí que són del cas real, qui el conegui el podrà reconèixer a la pel·lícula, però no hi són tots, hem canviat moltes coses. Hem fet una pel·lícula que s’inspira llunyanament en els fets i l’hem portat a un terreny personal meu.
El terror és un bon gènere per al retrat psicològic i social?
Totalment. El terror comparteix una cosa amb la comèdia, que estableixes un pacte amb l’espectador. En la comèdia, és que riuràs, i en el cinema de terror, que passaràs por o angoixa. Un cop compleixes aquest pacte, tens una armadura per explicar qualsevol altra història. En introduir un element sobrenatural, et relaxes sobre la versemblança de les coses i això permet al cineasta parlar en profunditat de l’ànima i de la psicologia dels personatges. És un gènere perfecte per intentar parlar de coses que t’importen.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Verónica

«Verónica»

Gènere: Terror
Direcció: Paco Plaza.
Intèrprets: Sandra Escacena, Bruna González, Claudia Placer, Iván Chavero, Ana Torrent.
Valoració crítica: [ep] [eb] [eb] [eb]

Publicat a

[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia