Comunicació

Una personalitat única

En el seu darrer article, Dissabte al barber, publicat el 15 de maig passat, en Manel s’acomiadava dels lectors per una llarga temporada que malauradament ha estat definitiva. Em va emocionar perquè parlava amb simpatia d’aquest ofici que era el del pare i hauria pogut ser el meu. A vegades, no tant com hauria volgut, li comentava detalls dels seus articles i fa uns mesos ens vam cartejar arran d’un comentari sobre l’obra teatral El millor dependent del món, i li vaig dir que l’autor, Francesc Lorenzo Gàcia, era fill de Llagostera, i que no li ho havia pogut dir abans perquè just tornàvem de Creta. Llavors va manifestar el seu desig d’anar-hi, ja que coincidia que havia llegit les excel·lències que en deia Josep Pla. I és que en Manel era una persona llegida, de les d’abantes, i tenia una cultura i una memòria prodigiosa, sens dubte un referent per a tothom que va aprendre amb ell, ja que li encantava treballar amb gent més jove i explicar-los històries del seu sac inacabable d’anècdotes. Fa nou anys el seu antecessor en la plana 2 del diari, el també escriptor i periodista Miquel Pairolí, s’acomiadava amb l’article Teló, publicat el 29 de maig del 2011. I només fa tres anys, el seu germà més petit, l’artista, professor i també amic Jordi Cuyàs, ens deixava un 24 d’agost. Al tanatori en Manel mostrava el seu absolut desconcert en perdre el germà més jove.

Quan ens vam conèixer, coincidint amb l’inici de la seva col·laboració a El Punt el 1987, signava Emmanuel, crec que va dir que per diferenciar-se del seu pare, l’artista Manuel Cuyàs. Vam coincidir més a partir del 1995, quan va ser nomenat director de l’edició d’El Punt Maresme, i, sobretot, a partir del 1999, quan em van encarregar coordinar les quatre edicions que aleshores El Punt tenia a les comarques barcelonines. A la redacció del camí de la Geganta de Mataró, en Manel s’ho va passar molt bé, diria que va ser molt feliç fins que amb el creixement del diari els seus dos joves redactors de més confiança, Josep M. Flores i Saül Gordillo, van passar a ocupar les direccions d’El Punt Garraf Penedès i Rubí. Durant una bona temporada, junts vam coordinar el consell editorial del Maresme, que presidia “l’amo” Joan Bosch, també desaparegut, i que a nivell comarcal van presidir Maria José Recoder i Jordi Maluquer. El 2001 l’avui director de Catalunya Ràdio el va rellevar a la direcció maresmenca i Cuyàs va ser nomenat director adjunt de Catalunya, pensant en el salt a la capital que es produiria el 2003. Des de la redacció del carrer de les Tàpies va començar a ser més conegut a tot el país, per la seva oratòria fàcil i directa, que el va portar a les tertúlies dels principals mitjans audiovisuals, on va destacar pel seu caràcter indomable amb un punt de rondinaire, i fugint d’allò considerat políticament correcte i amb una personalitat única, sempre fidel a la llengua i al país. En Cuyàs era un gran amic dels seus amics i un d’ells, en Carles Duarte, deia ahir que era un home savi impregnat d’humanisme autèntic. Gestor cultural, mestre, escriptor, periodista, columnista i cronista, seria una mica el resum d’aquest cinèfil empedreït, a qui agradava portar barret i corbates cridaneres i que, segurament, és la persona que he vist escriure més de pressa i bé, i que era capaç de convertir una anècdota en un gran article de fons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.