L’home orquestra
Jordi Soler, història viva d’aquest diari i de la premsa gironina, va rebre ahir el guardó honorífic dels premis Carles Rahola, pel seu “esperit lliure i irreverent”
“Agraeixo de tot cor aquest acte simpàtic, que ells en diuen homenatge”, va dir Jordi Soler
“És l’únic geni que he conegut”, ho va dir ahir dues vegades el periodista i escriptor Pius Pujades sobre el seu amic Jordi Soler, autèntic home orquestra que ahir va rebre el guardó honorífic dels premis Carles Rahola de comunicació local, com a fotògraf, dibuixant, periodista i escriptor “d’esperit lliure i irreverent”: així consta en el trofeu que li van lliurar, a l’auditori gran de la biblioteca Carles Rahola de Girona, Quim Ayats, en nom de la Diputació, i el president de la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Joan Ventura. Després de l’homenatge a Soler, hi va tenir lloc la taula rodona L’actualitat dibuixada. Informar i opinar a través de l’humor gràfic, en la qual van participar els dibuixants Jaume Capdevila, Kap; Miquel Ferreres i Joan Antoni Poch, JAP, moderats per la periodista Gemma Busquets.
“Agraeixo de tot cor aquest acte simpàtic, que ells en diuen homenatge”, va dir Jordi Soler, que als 82 anys continua anant cada dia de la setmana a la redacció d’El Punt Avui –“plogui, nevi o faci sol”, com va apuntar Ventura– per dibuixar la tira del Sísif, fer memòria històrica amb les efemèrides o il·lustrar El Voraviu de Joan Vall i Clara a La República, on també concep els enrevessats a la plana d’entreteniments.
“Aquest és un senzill homenatge però molt sentit a un company nostre”, va afirmar el president dels periodistes gironins per obrir l’acte, que va consistir en una breu semblança de l’homenatjat per part de Pujades –“Amb en Jordi he compartit moltes coses, entre altres la presó, acusats d’un delicte contra la religió catòlica”–, que va recordar com es van conèixer i van formar part d’un grup de joves que intentaven sobreviure a la grisor de la Girona de postguerra amb bones dosis d’imaginació i creativitat en un context en què hi havia pocs mitjans i encara menys llibertat. Va afegir Pujades: “Tinc un llibre escrit sobre en Jordi Soler [encara inèdit] a partir dels acudits que ell dibuixava al bar L’Arc. Nosaltres hi passàvem les vetllades al voltant seu, mentre ell dibuixava, i ens anava ensenyant els seus acudits, dels quals jo en conservo uns quants. Eren absolutament revolucionaris en aquell moment i encara ho són ara, amb el seu humor irònic, surrealista, irreverent i blasfem.”
Els que van per lliure
Busquets va obrir la taula rodona sobre l’humor gràfic preguntant als tertulians amb quina denominació del seu ofici se senten més identificats: Kap (La Vanguardia, El Jueves) va apostar per “dibuixant satíric” però sense menysprear el terme ninotaire. Ferreres (Ara) va defensar “dibuixant de diaris”, i JAP, històric dibuixant d’aquest diari, va dir que li semblava tan bé parlar de ninotaires, il·lustradors o “gent que estima els llapis, perquè la quantitat de coses que surten d’allà dins és immensa”. Durant la conversa es va parlar de llibertat d’expressió i de l’estat actual i els reptes de la professió en el nou tauler de joc que marquen la revolució digital i les xarxes socials. “Jo soc optimista –va dir Kap– perquè el dibuixant és realment únic, és com un segell específic de cada mitjà, i així com molt sovint les notícies i les fotos són molt semblants entre un diari i un altre, això no passa mai amb els dibuixants, que a més som els que anem més per lliure a les redaccions.”
