Comunicació

ANNA PÉREZ PAGÈS

DIRECTORA I PRESENTADORA DEL PROGRAMA CULTURAL “ÀRTIC” DE BETEVÉ

“La cultura reflecteix el seu temps; tota aproximació artística és política”

L’analfabet polític de Brecht li fa por i defensa la cultura com a essencial i no com un extra de la societat. “Tota conversa amb gent interessant et fa més culta”, diu, i menciona Montserrat Roig

L’entrevistada impossible és Virginia Woolf i la que espera poder fer algun dia: Margaret Atwood.

El seu Twitter diu: “La cultura ens farà lliures” i “La política la fas o te la fan”. En el context de país són més vigents que mai?
Totalment. Més que mai ens cal una societat amb capacitat crítica i implicació social. L’analfabet polític, que deia Brecht, em fa molta por.
En temps excepcionals, com hi ha de contribuir la cultura?
La cultura ens ajuda a construir aquesta capacitat crítica. El món cultural ha de reflectir el temps que ens ha tocat viure. Jo soc del parer que tota aproximació artística és política. L’absència de política, de fet, també és política.
El món cultural s’ha implicat prou? Troba a faltar accions?
Cada centre cultural i cada individu s’han implicat en la mesura de les seves conviccions, està clar, però sempre penso que no fem mai prou. Per aturar la crisis climàtica, les morts al Mediterrani o les deficiències democràtiques, per exemple. Però el sector teatral crec que ha estat especialment contundent en alguns d’aquests temes i això m’agrada, sobretot pel que tenen les platees d’àgora i punt de trobada.
Quin és el secret d’‘Àrtic’?, un programa cultural en una televisió pública d’àmbit local i sis anys en antena...
D’entrada, la complicitat amb el sector cultural i la proximitat al territori. Sempre diem que defensem l’ecosistema cultural de casa nostra, i crec que és imprescindible fer-ho com a servei públic que som. No perdem mai de vista com adaptar els continguts culturals a un esperit de magazín que vol arribar a tothom, des de l’eclecticisme i sense elitismes, tant a la televisió com als mitjans digitals. A part de tenir uns col·laboradors amb molt criteri i un equip amb una energia molt especial: som una suma d’inquietuds i sensibilitats que a mi em fa aprendre coses noves cada dia.
Hi ha dèficit de programació cultural a les grans cadenes públiques?Pensa que hi ha hagut una involució respecte a magazíns culturals dirigits al gran públic com “Avisa’ns quan arribi el 2000” (TV3, 1997)
Cert. Calen partides pressupostàries per als departaments culturals a les televisions. Igual que en els pressupostos de gestió pública en general. El problema és que es vegi la cultura com un extra, un apartat no essencial de la construcció d’una societat. No hi ha setmana que algú no em digui: “Hauria d’haver-hi més programes com el vostre.” Amb aquesta regularitat i presència en prime time només existim nosaltres, és cert, i és una llàstima. Tot i que, per exemple, m’agraden molts els nostres amics marcians de TV3
Quins són els seus referents, ‘bíblies’ culturals, a la televisió?
Mira, et diré dos referents que a priori no són “programes culturals”. Les entrevistes de la Montserrat Roig: perquè tota conversa amb gent interessant et fa més culta. I, ara riuràs, La bola de cristal. Pel format, per l’atreviment, per la mirada intrínsecament cultural. Tinc gravat aquell “Si no quieres ser como estos, lee”?
Temps dedicat a mirar a Instagram, temps perdut en llegir?
Instragram a mi m’ha servit per seguir activitats culturals a la ciutat i estar en contacte amb artistes, vull dir que tot depèn de l’ús que en facis. Com a nou canal de comunicació s’ha de saber utilitzar amb la seva pròpia gramàtica perquè els continguts que hi circulin no necessàriament ens allunyin de l’anomenat consum cultural. La recent iniciativa de la biblioteca pública de Nova York de portar alguns clàssics de la literatura a través dels stories d’Instagram em sembla fantàstica.
Punts negatius i positius de l’era digital en el món cultural?
Coses bones: la varietat temàtica, la creació d’afinitats electives i la visibilitat a petits projectes sense pressupost que es poden convertir en un boom a la xarxa. D’altra banda, la sobresaturació d’informació és un clar contrapunt. El que és evident és que s’ha de tenir clar des d’on, des de qui i per què t’arriba una determinada informació o punt de vista. Les fake news tenen la força i la incidència que tenen perquè no tenim els mecanismes per desactivar-les.
El feminisme és a l’agenda, s’ha fet objecte de consum i també contingut cultural.
No m’agrada gens definir-ho com a objecte de consum. Prefereixo pensar que centres com el CCCB o novetats editorials al voltant del tema, per exemple, el que fan és reflectir, recollir i també enfocar el camí cap a on van les inquietuds i els canvis poderosos de la nostra època. Em fa molta ràbia quan algú diu: “Ai, feminisme fins a la sopa, ja cansa, no”? Doncs no: el feminisme és transversal i ha vingut per quedar-se. El dia que no l’haguem de reivindicar serà perquè ja l’hem reivindicat i molt abans.
Alguns imprescindibles del 2019: un llibre, una proposta d’arts escèniques i un disc.
Un llibre: el Frankissstein, de la Jeanette Winterson, a qui vaig tenir el plaer d’entrevistar fa dues setmanes. Paisajes para no colorear, que és l’obra que més m’ha impactat recentment. I el disc de James Blake, que va publicar al gener, m’ha acompanyat molt aquest any.
Quina és l’entrevista que no ha fet i que li agradaria fer?
De les que m’agradaria i són impossibles: a David Bowie i Virginia Woolf. De les que m’encantarien fer: a Margaret Atwood, Patti Smith o Tina Fey.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia