Il·lusions i decepcions a TV3

La gran il·lusió (Le grande illusion) és el títol d’un film que Jean Renoir va realitzar l’any 1937 que narra l’experiència d’uns soldats francesos de diverses classes socials que, en la I Guerra Mundial, són empresonats per l’exèrcit alemany. Temps després, Renoir va explicar que, tenint present la tensió que aleshores es vivia a Europa amb l’ascendència dels feixismes, havia fet aquesta pel·lícula amb una vaga esperança: contribuir a evitar una nova guerra, que, de fet, havia començat amb l’espanyola. El cineasta ho va explicar reconeixent el seu fracàs i el fet que és una il·lusió pensar que el cinema, tot i haver canviat en certa manera el món i sens dubte la vida de molts, té el poder per incidir d’una manera positivament humanista en l’esdevenir històric.

Intueixo que Àlex Gorina i Esteve Riambau, els brillants artífexs de La gran il·lusió: Retrat intermitent del cinema català, són conscients de les ambigüitats relacionades amb un títol que, a part de poder-nos remetre al film de Renoir, insinua que el cinema és un trucatge tan fascinant com enganyós. El cinema, doncs, com una gran il·lusió. Savis com són, de cap manera ignoren les ombres del cinema, però crec que han apostat pel costat lluminós per crear un programa televisiu que certament il·lusiona. La bona resposta dels teleespectadors abans de l’emissió del primer capítol, a propòsit dels orígens del cinema a Catalunya, tant pel que fa a l’exhibició com a la creació dels primers films que tenen una figura cabdal en el meravellós Segundo de Chomón, fa il·lusió. Tot i que el públic vagi abandonant majoritàriament les sales d’exhibició, el cinema continua meravellant amb una ironia que s’esbossa en un apunt del primer capítol: el cinematògraf dels germans Lumière, concebut per ser projectat en una pantalla visible per diversos espectadors, va fer pensar a l’inventor Edison que s’havia equivocat d’estratègia comercial en haver ideat un aparell, el Kinestocop, només visible individualment; i, tanmateix, les imatges en moviment cada cop es veuen més solitàriament, d’un en un, en petites pantalles.

En tot cas, no és una il·lusió, sinó una realitat finalment existent que, després de 25 anys, TV3 emeti un programa sobre la història del cinema a Catalunya. Era hora i, per no fer prevaldre la recança pel fet que no s’hagi realitzat abans, celebrem que hagi arribat i que, a més, tingui una forma dinàmica que resulta atractiva en la dialèctica que, partint d’un treball de documentació notable, s’estableix entre el passat i el present. I, com que agraïm la seva existència, aquesta nit (havent-se traslladat l’emissió del programa de dilluns a diumenge) estarem atents (permetin-me que continuï parlant en plural) a la revelació del segon capítol d’aquest retrat intermitent (adjectiu que em plau molt perquè insinua una consciència que mai no es pot abastar, tot i que, de fet, hi ha retrats o històries i no hi pot haver un retrat o una història única de res) del cinema català.

En canvi, escrivint aquest article unes hores abans de la seva emissió, estic dubtant sobre si veuré o no el nou programa de FAQS. No és que pensi a fer un boicot a la seva nova presentadora, Cristina Puig, però estic indignada per l’acomiadament de Laura Rosel. Reconec que m’agradava la seva presència i com conduïa el programa, de manera que ni tan sols qüestiono que, suposadament, no fes preguntes més incisives als entrevistats: a vegades cal deixar-los parlar perquè ells mateixos es retratin. Però, a més, què és això que el programa serà més entretingut? N’hi ha que n’estem farts (i fartes) d’entreteniment. Què passa? L’endemà de La gran il·lusió a TV3, va arribar aquesta nova decepció de la cadena pública catalana. La llum va cedir pas a les ombres de la gran mentida (que no il·lusió) televisiva.