“El món el continuen explicant senyors amb corbata”

Em vaig demanar quatre mesos de permís, del gener a l’abril del 2018, per investigar per a la segona novel·la. Quan vaig tornar em van oferir fer de redactora en cap i en horari de cap de setmana. El que he fet a la tele durant vint anys m’ha agradat moltíssim i considero que és una sort haver-ho pogut fer; la cultura forma part de la meva vida i no cal que l’hagi d’explicar perquè la practiqui, però sí que m’engrescava tenir un altre paper a la redacció. No és res d’autor, ni de creació, la teva peça per al TN que donava reconeixement...

M’ha agradat sempre qüestionar-me, com expliquem periodísticament, i ara amb la nova feina ho puc fer amb un càrrec amb el qual incidir i contribuir. No havia estat mai a dins la tele, sempre havia estat a fora. Millorar el periodisme que fem em motiva d’una manera que no m’hauria imaginat mai.

És contemporània i passa a Barcelona i evidentment les dones són les protagonistes i es diran les coses pel seu nom. Hi ha tanta literatura protagonitzada per homes amb conflictes d’homes que hem de crear l’alternativa.

Et diria que fins i tot una altra vida. La que vivia fent les cròniques era molt d’exposició, de feedback, molt contacte humà. En canvi, escriure és tot el contrari: és solitud, silenci, introspecció. I això, amb vint anys de cròniques, no ho havia tingut mai. Entre setmana faig vida solitària, en silenci, amb les meves històries, i arriba al cap de setmana i em trobo la voràgine de la redacció.

Quan el cap d’informatius David Bassa em va dir si volia ser redactor en cap, em va comentar també que volia introduir perspectiva de gènere en les notícies. Fa temps que m’estic formant en aquest àmbit; l’estudi del feminisme fa molts anys que forma part del meu dia a dia. A l’incorporar-me a l’equip, em van encarregar buscar una persona que ens formés, organitzar les sessions de formació, un protocol perquè a partir d’ara tinguem perspectiva de gènere i canviem la manera d’informar sobre la violència de gènere.

Com tots els mitjans, infrarepresentem l’aportació de les dones i les estereotipem. Què vol dir? Surten menys dones que homes en les notícies, entorn d’un 30% contra un 70%. I quan surten les dones no ho fan en posicions d’expertesa o socialment valorades. Sempre ho fan com a víctima, testimoni. Surten menys i quan ho fan no expliquen el món, el continuen explicant els senyors amb corbata. I això s’ha de revertir. Hem fet cursos per anar-ho canviant. No és una cosa d’un dia per l’altre, perquè forma part del sistema patriarcal i estem ensinistrats per veure-ho normal. Moltes de les coses que hem treballat en els seminaris de formació han xocat. Però costa molt de veure, perquè és el sistema que tenim incrustat amb tots els codis culturals. Per exemple, en casos de violència masclista, el canvi és més visible perquè és canviar el punt de vista. El màxim és que no és un succés sinó un fenomen de violència estructural i, per tant, cal explicar-ho de manera contextualitzada, sense imatges de la façana de l’assassinat, perquè lesiona el dret a la intimitat de les persones. I parlem amb expertes, mostrem gràfiques... És canviar la iconografia i la coreografia de la narració.

La secció de societat ha fet el canvi i s’ha posat les piles. En perspectiva de gènere, en general, són coses més subtils, de formació. No ens han format en feminisme. Costa més perquè és adquirir una mirada que no tenies.

Hi ha oportunisme i l’hem d’utilitzar. Convertir el feminisme en mainstream ens va a favor. És millor que se’n parli i estigui a l’agenda i no sigui minoritari com fa vint anys. La indústria, el mercat, són els aprofitats número u, però no trobo negatiu el boom, perquè se’n parla, hi ha debat, està viu. D’acord que hi ha gent que en vol fer negoci, però per a la lluita ja ens va bé.

Al sistema capitalista li interessa molt que les dones agafin mitja jornada, que es quedin a casa, perquè no es comptabilitza la feina de cures. És molt difícil que les dones accedeixin als llocs de comandament, no per falta de talent ni de formació. Se sap que amb currículums cecs sempre guanyen les dones. És difícil, si no canvia el sistema econòmic, que les feines de cures tinguin valor, es cooperativitzin i no caiguin per defecte a les dones. Si la feina de cures es socialitzés, les dones tindrien les mateixes oportunitats que els homes per accedir als llocs directius. Perquè el feminisme va contra la injustícia.