Apunts

L’amic de l’ànima

Ha mort en Xavier Campasol. Vint anys junts i una amistat que no ha deixat de créixer, ara se’n va de cop sense donar temps per preparar-nos als que l’hem estimat. No serà fàcil acostumar-se a viure sense ell, a riure sense ell...

Ens vàrem conèixer treballant al Port de Barcelona, on en Xavier em va ajudar de manera discreta i eficaç, sense que es notés, sense que es veiés.

Totes les persones tenen una característica, un atribut, una virtut que les distingeix, allò que les fa diferents dels altres, per allò que les recordes, en allò que excel·leixen.

En Xavier és la persona més afectuosa i més propera que mai he conegut. Tu, el seu amic, eres sempre primer el seu amic, la persona que ell estimava, que admirava, en qui, les tingués o no, ell veia totes les “gràcies”. Per la seva humanitat i el seu afecte pels seus amics ho superava tot, ho perdonava tot. Portava sempre posades les ulleres de l’afecte sense adonar-se que el que ell veia era més el resultat de la seva amistat que l’observació objectiva de la realitat.

Marxat en Xavier queda un buit i un silenci del qual mai vas ser conscient fins que l’absència s’ha revelat dolorosa i dura.

L’afició per les idees, per la política, pel debat, era el que ens apropava a una persona que desbordava humanitat i afecte.

Descansi en pau. Els que ens hem quedat aquí no t’oblidem, ens has deixat un forat al cor que ara patim mentre tu ens mires amb la teva rialla contagiosa des del cel blau de la teva Girona estimada.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a