En el comiat de la Montserrat Oriol i Sobrepera
Per fer un retrat de la Montserrat Oriol podríem parlar dels seus orígens cantallopencs, entre les vinyes, i de la seva infantesa envoltada dels seus predecessors: l’àvia mestra, el seu pare, l’Anicet Oriol, la seva mare, la Trini Sobrepera; del seu pas per les Escolàpies de Figueres amb la Lola, la germana; també de la guerra que tan profundament va marcar els de la seva quinta; fins que, finalment, citaríem la vila d’adopció, Cassà, fruit de l’amor amb en Joaquim Albertí, amb qui va formar la família que som ara (fent-ne d’autèntic pal de paller) i a qui va donar suport a la Fàbrica, des de l’ombra, perquè darrere del qui fou també un gran home hi havia sempre la Montserrat.
Però del que realment ens ve més de gust parlar és de la seva mirada, de la seva veu, dels seus gestos. De les coses més petites, que l’han fet ser tan gran. De la mirada neta, clara, transparent, a través d’aquells ullets blaus, expressió de tendresa i bondat alhora. De la veu dolça que afinava belles tonades i d’on sortien paraules sàvies, bons consells i, sobretot, converses estimulants. Del gest amable que transmetia escalf, cordialitat i que et feia sentir tan còmode quan eres al seu costat. Han estat 97 anys de molta plenitud. Profundament arrelada a la vida, ha viscut els canvis de gairebé un segle amb una voluntat i capacitat d’adaptació envejables. Sempre ferma i fidel a les seves creences i al seu pensament, però capaç d’entendre els canvis necessaris de la humanitat i els nous rumbs que pren la història. Una mostra, tot plegat, d’una intel·ligència pràctica i racional. Brillant.
Patidora de mena; de vegades amb excés, però amb una única finalitat: procurar pel bé de tots nosaltres. Preocupada, fins a l’últim moment de serenor, perquè tot anés bé i perquè tothom estigués tranquil. I és que vetllava amb delit pel benestar dels altres. Cuinar ha estat la seva passió. La seva cuina ha traspassat el llindar de l’excel·lència. Ja ho podem ben dir! Als fogons, ella, s’hi desenvolupava com una cuinera amb majúscules, de les de debò.
Els canelons de l’àvia durant molt de temps han estat la millor manera de començar l’any. Una taula ben parada, cada vegada més llarga, amb quatre generacions aplegades al seu voltant, i aquelles menges exquisides: els canelons i la vedella (un any amb bolets, un any amb salsafins). I el goig de sentir nadales i versos, i els riures dels grans, que de vegades es barrejaven amb els plors del petits, i les mirades de complicitat i les cares de son, i el neguit perquè tot surti bé, i, al final, les seves paraules encoratjadores, plenes d’esperança, ben dites, dites amb el cor i des del cor d’una mare-àvia-besàvia. Com la trobarem a faltar! 97 anys de plenitud, enteresa i seny fins al darrer moment. Des de la tristor més profunda, avui compartim la joia d’haver-la pogut estimar i cuidar fins al final.
Morir amb dignitat deu ser una cosa molt semblant a això: poder anar tancant els ulls, poder anar afluixant el cor, poder-te anar desprenent de la terra al costat dels que més estimes i dels que més t’han estimat i cuidat, sentint com et canten cançons per fer-te el darrer tram més dolç i sabent que els deixes el millor del teu llegat: la capacitat de continuar estimant.
Que reposi en pau.