Josep Terradas Sabater

Fa uns moments acabo de veure el traspàs del que jo m’atreviria a dir “el meu recader” o el nostre. El senyor Terradas estava al carrer Ballesteries davant la botiga de les granes cuites i fins no fa gaire la dels Àngels. Abans els establiments alguns teníem telèfon; llavors la gent del barri podia disposar d’ell per avisar el metge o algun familiar, els que més m’impactaven eren els més seriosos de feina.

Recordo el Sr. Ordóñez, policia dels grisos, quan el necessitaven o l’avisaven perquè també li agradava la cacera, anava a trucar-li. L’altre era en Jaume, vivia davant de l’escala del fotògraf Martí i treballava a la Funerària Poch, i quan hi havia un traspàs el recader Terradas l’havia d’anar a avisar. A vegades era la Carmen, la seva senyora, que li volia donar un encàrrec, o a vegades el senyor Terradas, que li urgia parlar amb ella des de Barcelona; quan era així, corria a les Ballesteries. El que m’agradava és que obria la porta i se sentia una campaneta, i a l’instant, des de l’entresol, la Carmen obria la finestreta i li deia: “El seu marit la demana”, i ella baixava corrents, o a vegades era al revés, ell volia parlar amb ella. A baix hi tenien els paquets i a l’entresol, l’habitatge. Us imagineu la mainada com només de sentir la campaneta i dir-me “qui demana?” era feliç. Per això he tingut l’agosarament de dir “el meu recader”.

La família Terradas tenien tres fills: la Montse, l’Esteve i en Josep, que varen néixer allà, però els pares varen viure l’experiència més dura que poden viure. L’Estevenet va morir adolescent, va ser molt tràgic; no recordo l’edat (13-14), sé que fins i tot l’anava a veure amb la mare el dia 1 de novembre. Passen els anys, el negoci creix i marxen del Barri Vell. Suposo que el dolor hi va influir. Van anar a Ramon Turró; després, quan ja va ser Transports Terradas, va néixer en Xavier a casa de l’avia, i finalment, a Bernat Boades, va néixer en Guillem.

Segons em va explicar en Guillem, un dia deia que a part del que va passar al germà, allà els pares i germans hi varen ser feliços. “És el que sempre explico, érem una gran família i hi havia molta mainada. Ara tots som homes i dones, i aquests records ens tenen marcats. Per a mi favorablement; malgrat que no teníem res, ens estimàvem.”

Nosaltres vàrem continuar tenint contacte, fins i tot amb el cotxe havíem anat a buscar els paquets.

La Carmen ens va deixar no fa gaire, i el senyor Terradas, ja gran, home treballador, els que l’hem conegut no en aquest ofici sinó en el d’aquells anys, tot era sacrifici pur. Us imagineu no disposar de telèfon, quan avui la gent el porta al damunt? A més del traspàs del fill, fa uns quatre anys va perdre el seu germà estimat, en Jaume, que treballava la terra amb bogeria, s’estava a Avinyonet de Puigventós, a la casa pairal; hi estava molt unit, i encara que no eren bessons, s’assemblaven com dues gotes d’aigua.

Avui li faran el comiat al tanatori de Girona, a les 6 de la tarda. Jo li diria, Senyor Terradas, que quan arribi al lloc reservat tindrà la Carmen i l’Esteve que l’esperaran amb els braços oberts, i també la seva altra gota d’aigua, en Jaume. Si veu els de casa, a la mare digui-li que recordo el que va escriure al tamboret el dia que li va portar les sabates per als seus peus malalts, i al pare i en Raimon, les caixes que férem expresses perquè les magdalenes arribessin bé.

Descansi en pau.